Arrel de la web > AE-Agró > Documents > Primers anys de l’ecologisme valencià (2)

Recordatori a Josep Vicent Marqués

Primers anys de l’ecologisme valencià (2)

Ara que tenim 25 anys

divendres 6 de juny de 2008, per  Enric Amer

MAIG DEL 68 A VALÈNCIA….DEU ANYS DESPRÉS.
L’esquerra radical no autoritària a la moda ecologista.

Com molt bé explica Marqués al seu llibre autobiogràfic (Tots els colors del roig), València també tingué el seu maig del 68 amb més de vuit anys de retard.

Impossible que els universitaris valencians s’els ocorrira una aventura tan descomunal com la de Nanterre, La Sorbona o Jussieu. Primer perquè hi mancava un element essencial: llibertat política i d’expressió. Segon, perquè dins de l’ambient polític opositor de l’Universitat, el debat predominant era entre les diverses corrents de tendència comunista autoritària (el PC i la seua esquerra, castrisme, troskisme, maoisme…). Sols algunes gotes heterodoxes (Llibres de Wilhem Reich i la revolució sexual en Econòmiques, H. Marcuse i l’home unidimensional en Filosofia i Lletres, G. Lukacs i l’estètica en Arquitectura, el grup Barricada i les traduccions de Rosa Luxemburg i dels Consellistes en Ciències; algun concert de Musica Dispersa en Dret, les pancartes de Poder Estudiantil de Rafa Plà davant del Ministre Villar Palasí, les de Ho-Chi-Min el dia del recital de Raimon, la ocupació i quasi immediata desocupació en fila índia de l’Aula Magna de la Universitat del carrer La Nau) i molts estudiants empresonats i expedientats…No era un ambient per a grans alegries avantguardistes.

Els inicis de la transició treuen a la llum tota mena de moviments socials que es covaven amagats els últims anys de la dictadura. Partits polítics, sindicats, associacions veïnals, culturals, professionals, etc. neixen com a bolets i entre elles, les que aporten idees i formes d’actuar i viure més novedoses. València visqué el seu propi “maig del 68” amb deu anys de retard. Revistes com Alfalfa, Bicicleta, Valencia Semanal, El viejo Topo, Ajoblanco i altres difonen els nous missatges a una societat amb ganes de experimentar i viure.

Els sociòlegs de AEORMA es troben la tardor del 76 organitzant a València l’assemblea estatal de PNN, on els professors bascos es destaquen animant a guanyar l’estabilitat del treball… i el carrer. Als Nadals, (Mª Poveda, Lola Serés , J.V. Marqués i altres persones vinculades al mon de l’espectacle independent, fins una vintena) fan la contracavalcada de reis i dels joguets bèl·lics. Més tard, la festa del joguet trencat.

Els dissabtes i diumenges de principis del 77 es monten jocs de carrer a la plaça de la Verge, que es converteix en el Hyde Park local, lloc públic de debats i manifestacions d’opinions, concentracions, vagues de fam, quioscos alternatius, falles i mascletades populars i, de tant en tant, càrregues policials... Als dinars en el bar "Los viñales" del barri del Carme es parla per primera volta d’actuar contra la construcció de la central nuclear de Cofrents. Paral·lelament, un vast moviment ciutadà, encapçalat per associacions de veïns, convertiria en realitat un canvi en les previsions d’ús del llit del riu vell: del demencial projecte de carreteres al jardí del Túria actual.

En aquest ambient d’efervescència , des de la tardor del 76, el departament de Sociologia de la Facultat de Econòmiques de València també es el centre de reunió d’un grup irrepetible i emblemàtic per a l’ecologisme valencià: Margarida.

MARGARIDA

A l’últim pis de l’edifici de l’Avinguda Blasco Ibañez, seu de la Facultat d’Econòmiques, acudeixen un grup de joves mestres preocupats per la renovació pedagògica, contraculturals i situacionistes, com Jaume Martinez Bonafé, Carles Monclús, Uim, Abelardo i Gabriel; altres estudiants de la Facultat de Ciències com Pili i Mariano (Químiques); Lola Serés i Robert, promotors de musica ètnica com Albert Garcia, fill de l’advocat Garcia Esteve, acabant els seus estudis universitaris; treballadors de la reforma de la salut mental com la psiquiatra Conxa Pastor i la incombustible Pau, i alguns estudiants de COU que iniciaven la seua aventura personal al caliu dels exultants moviments de la transició, com Maribel, Aurora, Jesús o Jordi.

També va afegint-se un grup de Biològiques, quasi tots de la Plana de Castelló. S’havien conegut al CUC de Castelló; eren gent preocupada per la natura i al traslladar-se a estudiar a València signaven cartells com a Junta Anticontaminació. Entre ells estaven Carles Arnal, Batiste Miquel, Pau Renart (amo del mític pis de la P. de Cànovas), Antoni Aguilella i Quique Errando.

Total unes 25 persones, que aportaren una onada de frescor en les actuacions que trencava l’ambient habitual de les consignes polítiques clàssiques del moment:

Margarida publicà quatre números de la seua revista de contingut alternatiu radical al model de societat i tant densos que ara els catalogaríem com insofribles i el llibret “Energia nuclear Una energia que mata”.

De la Facultat d’Econòmiques es traslladaren a un àtic de la Plaça de Canovas, en aquells moments centre de reunió dels feixistes més agressius, creuant-se per tant físicament dos móns representants del passat i del futur. Segurament unes de les accions mes arriscades de Margarida eren les escopinades que llançaven des de dalt als grupets d’extrema dreta que passaven per baix.

Margarida durà dos anys, en els que la participació en l’acció per part de tots era tan important com les aportacions d’idees, on el objectiu principal era impactar, sorprendre, utilitzar un llenguatge diferent del típicament polític, cridar l’atenció.

Margarida es va dissoldre per pròpia voluntat dels seus membres. L’última reunió va ser enregistrada per Toni Aguilella i en ella es constata el bon ambient que havia constituït la tònica general. Tots destaquen lo bé que ho havien passat, alguns filosofen, la majoria queden per a dinar i de fons una guitarra acompanya un imitador del cantant de Rafelbunyol Pep Laguarda cantant les cançons “Àngel bru” i "Una paüra" d’un disc de culte dels anys de la transició (Brossa d’ahir. Pep Laguarda i Tapineria).

Encara ara alguns membres de Margarida continuen mantenint un grup de blues/jazz i la majoria de tan en tant es reuneixen en algun sopar de nostàlgia.

MARGARIDA va ser sobre tot “un bon rotllo” com estigué el Moviment 23 de Març per a Daniel Cohn Bendit i els seus amics a Paris. Va ser el grup situacionista “de llibre” sense saber-ho ni haver conegut quasi ningú a la Internacional Situacionista ni llegit a Debord o Vaneighem.

I abastava molts moviments de canvi de la vida quotidiana: mestres del moviment de renovació pedagògica, que organitzarien les escoles d’estiu, promotors de les primeres escoles en valencià; treballadors de salut mental que en aquell moment es trobaven en la cresta de la ona del debat psiquiatria / antipsiquiatria; partidaris de la vida artesana i neorurals; impulsors de grups de música mediterrània i de jazz i blues; estudiants de biològiques i físiques conscients dels problemes de contaminació; sociòlegs entre l’anarquisme, el feminisme i el socialisme radical; algun pacifista i vegetarià; cristians seguidors de la teologia de l’alliberament…

El que els va unir durant dos anys com a ecologistes fou la manera en que es van enfrontar a la construcció de la Central Nuclear de Cofrents.
Quasi el treball més difícil estiguè el recopilar la documentació de base sobre el tema. Si es fa un recull de les revistes ecologistes d’arreu l’Estat, comprovarem com es va difondre per tots els àmbits les mateixes informacions que provenien fonamentalment de França i Estats Units.

Sia Talaiot Corcat a Les Illes, Liberación a Euskadi o tots els Comitès antinuclears que se crearen en barris i pobles, tenen inclosos els mateixos dibuixos i gràfics… Va ser la primera xarxa de difusió ecologista eficaç. Millorada en Margarida per dos dibuixants molt imaginatius. La transmissió del missatge antinuclear tingué dos vessants: una clàssica, les xerrades i debats en tota mena de fòrums, i la novedosa de Margarida: l’espectacle mediàtic i la sorpresa simpàtica. Com a exemples, la venda de verdures “radioactives” en la parada “La Cofrentina”; la difusió en barris i ajuntaments de pobles de les precaucions a prendre en cas d’accident nuclear, editades per el “Centro provincial de Salud Pública” i que tingué que ser desmentit per ràdios i premsa els dies posteriors, provocant un efecte semblant al radiofònic aterratge de extraterrestres de Orson Wells. Els espectacles de carrer, amb “mortaldats coloristes ” dels participants, en mig de serioses i multitudinàries manifestacions per l’autonomia i les llibertats d’aquells anys, donà molt ressò a Margarida i popularitzà el tema antinuclear, que viuria els tres anys posteriors com un fort moviment social.

La mateixa primera manifestació antinuclear (un autobús amb tots els membres de Margarida) en els poblets de la Vall D’Aiora, estigué un espectacle surrealista que convé imaginar-lo a partir de les fotos i la lectura de la crònica de l’apoteòsic viatge relatat a la revista del grup. Entre el despiste descomunal dels guàrdies civils i les cares de sorpresa dels propis veïns davant uns joves disfressats de peixos i carabasses radioactius...

I el que els ha caracteritzat també es la manera de dissoldre el grup. Cap agravi, ni escissions, ni males cares. Sols un poc de nostàlgia, quedar per a futurs reunions gastronòmiques i festives, i músiques de fons...tot gravat per la posteritat.

Pot ser Margarida era irrepetible i el seu encant es haver-se dissolt quan aplega el temps més dur de la batalla de les nuclears. I aquesta batalla, a València, la donaren el Grup Ecologista Llibertari (GEL), Aviat, Acció Ecologista i un fum de col·lectius antinuclears i ecologistes que aparegueren als barris (Orriols, Torrefiel, Russafa, Natzaret, Jesús-Gaspar Aguilar, Montolivet…) i als pobles de l’Horta. Alguns d’ells, desaparegueren en el temps, altres s’uniren abans de desaparèixer totalment i alguns queden encara com Rosella de Torrent i els veiem en totes les manifestacions, siga amb les canyes de defensa de L’Horta. En les campanyes de Barrancs vius o en qualsevol reivindicació solidària. .

EL MOVIMENT ANTINUCLEAR

L’impuls inicial de Margarida es va estendre ràpidament. Uns mesos més tard que aquesta, naixia el GEL (Grup Ecologista Llibertari) i l’any 78 apareixen als barris de la ciutat i dels pobles de l’Horta gran quantitat de comités antinuclears i grups locals ecologistes, molts d’ells a iniciativa de militants dels grups d’esquerra radical, que en aquells anys vivien el seu màxim desenvolupament i cant del cigne. Ja en l’any 78 hi havien més de 50 grups a la Coordinadora de Grups Ecologistes del País Valencià.

És l’època de les manifestacions contra la Central Nuclear que construïa Hidroelèctrica en Cofrents, dels murals ( 15 anys estigué present front al mercat el del C. Antinuclear de Russafa,) i de les xerrades i debats sobre l’ús de l’energia nuclear i alternatives a un gran número de barris i pobles. En maig, unes 6000 persones es manifesten a València. l’any 79, en març, més de 10000.

A continuació es produeix l’accident de la central de Three Mille Island a Harrisburg. El 3 de Juny del 79 es produeix la manifestació antinuclear més gran al P.V. Vora 20.000 persones se concentraren a Aiora. Eixe mateix dia, en la manifestació de Tudela mor, per un tret de la Guardia Civil, Gladys de l’Estal, la primera víctima ecologista de l’Estat. La noticia es coneix als autobusos que tornaven de Aoira i es converteix en detonant de continues mobilitzacions els mesos següents, en que són freqüents les manifestacions més reduïdes, de guerrilla urbana, dels grups més militants on la consigna estrella era "Centrals nuclears, terrorisme d’Estat" i que rebien unes respostes policials extremadament dures. La Coordinadora Estatal Antinuclear demana la retirada del Pla Energètic Nacional i una moratòria de construccions de noves centrals. El GEL (que tingué el seu màxim esplendor aquell any), denuncia greus irregularitats en la construcció de la central de Cofrents.

L’any 80 comença a minvar el moviment. Encara a l’Aplec de Alzira es reuneixen unes 7000 persones. Però la consecució de la moratòria nuclear i el canvi de plans de nuclearització del territori pel gas natural argelí encara tardarien en arribar. El moviment quedà dessagnat, i a posteriori, victoriós. De les més de trenta centrals nuclears previstes, se’n feren deu i una ja ha estat clausurada. La moratòria continua vigent també per als governs conservadors. La estratègia cap a les energies renovables és la que actualment s’adopta o es predica teòricament. La indústria atòmica es desvia cap els països emergents…
I que ocorria al si del moviment organitzat? En general, el model organitzatiu emprat pels grups ecologistes en aquells anys tingué com a característiques fonamentals:

Àmbit local als pobles i de barri a la ciutat; organització assemblearia i coordinadores per temes i per territori.

El model era el mateix que s’havia desenvolupat a Alemanya amb les Iniciatives Civiques i al moviment antinuclear al País Basc. En principi era una reacció al possible control i manipulació per part de partits polítics o de les ciutats grans i inclus "nacional". També era conseqüència de les noves idees de transformació social que incloïen l’autogestió, la descentralització i difuminació de poder, etc.

Es interessant l’opinió expressada per M. Gaviria, vint anys després en una entrevista realitzada a València: “…Yo no lo sé explicar. Inicialmente la gente que empezamos esto del ecologismo estabamos muy influenciados por el anarquismo, yo no sé, por las ideas libertarias y asamblearias, siempre tuvimos especial cuidado en no crear aparatos. Yo me acuerdo que toda la gente que acabamos juntandonos éramos todos gente muy destartalada, muy parecidos…Cesar Portela, un gallego que decía que nunca podrian pactar con nosotros porque no hay cabeza y si no hay cabezas, ni las cortan ni las compran…no sabian con quien negociar, era muy tribal, muy asambleario, y entonces no habia nunca interlocutor..es un movimiento que nació ya con un espiritu antiburocrático y sin organización estructurada, y en parte lo sufre desde entonces…al final fueron años que nadie capitalizó, y para la lucha política y la acción social hace falta aparato. Yo estoy en contra de todos los aparatos, pero al final si no tienes aparato, no tienes fuerza…de los que iniciamos…ya somos extraterrestres…cuando creció Aedenat, cuando creció Greenpeace…son otra generación…
Als anys de la transició, aquest model va ser majoritàriament emprat pels comités antinuclears i pels incipients grups ecologistes. El grup capdavanter i de més ressò dins d’aquesta orientació va ser el Grup Ecologista Llibertari (GEL).

GRUP ECOLOGISTA LLIBERTARI

L’any 76 va conèixer un creixement espectacular de les organitzacions sindicals que es mantenien a la clandestinitat sota el franquisme. La CNT va ser una d’elles. I entre els nous militants sindicalistes, en aquest cas de tendència llibertària, no tardà en comentar-se la necessitat de formar un grup ecologista. I en desembre del 77, al local de la CNT de Blanqueries, junt a les Torres dels Serrans, es fundà el GEL (en els primers papers, Grupo Ecológico Libertario). Assistiren a la reunió una dotzena de persones, entre ells, Rafael Medina, administratiu; Manolo "Bigotes", delineant; Progreso Fernandez, cedacer que havia estat fundador de la FAI l’any 27; Juan Parreño, del sindicat de la construcció; Marisa Juan i Vicente Sanchez "el folla", del sindicat de Comerç; Pepe "Yatova"; "Bobi", mestre; Luis Caballo, d’Astilleros Elcano i altres.

A ells s’afegiren Emilio Garcia i María; Carles García Pescador; Susi, Iñaki, Roberto "el niño", Angel "Braso", Carmen "la mora". A la dissolució de Margarida, Carles Arnal i una altra colla de biòlegs com Quique Meseguer , Juan Orts i Ricard Almenar s’uniren al Gel.

El GEL tingué un paper destacadíssim en la campanya contra la construcció de la central nuclear de Cofrents, a banda de l’activisme de carrer, sobre tot perquè aconseguí molta informació interna de la central i posà al descobert moltes anomalies com les soldadures mal fetes i no reparades del "cas Abascal" (Abascal segué acomiadat i estigué defensat per l’advocat Ricardo Peralta, recollí els 4 milions d’indemnització i va fer mutis assustat per la dimensió pública que tingueren les seues denúncies). Aquestes informacions donaren molts maldecaps als responsables de la nuclear i al govern perquè a més temien accions de sabotatge com ocorria amb Lemoniz. De fet, les marxes i manifestacions a Cofrents varen trobar sempre un desplegament impressionant de forces de seguretat (Guàrdia Civil i Policia Nacional) que actuaven amb una agressivitat desmesurada.

El GEL no tenia oficialment ni afiliats ni quotes. Actuaven en assemblees i amb molts pocs mitjans. La reunió més nombrosa que recorden va ser de 36 persones i estaven connectats unes 64 telefònicament o per l’adreça, i tanmateix la seua influència en les convocatòries sobretot de carrer era molt gran.

L’any 82, un grup del GEL relacionat amb la llibreria Llavors (on funcionava una interessant Associació Cultural i de Projectes i Estudis Socials ACES) se n’anaren a formar una comuna a Ribaroja; al 83, Carles Arnal i Quique Meseguer, que havien representat al GEL en la CAME ( Coordinadora Estatal Assemblearia del Moviment Ecologista) també se separaren i formaren el CEAMA. Era l’època de davallada dels grups ecologistes. Acabava de guanyar el PSOE les eleccions i molta gent estava a l’espera de canvis...

Els més resistents del Gel continuaren i posteriorment s’uniren a altres grups afins per formar la coordinadora ECORAD (Ecologia Radical) i formaren part posteriorment de la Federació Ecologista del P. V. (FEPAV). Altres continuen en grups locals com Rosella de Torrent i la Coordinadora ecologista i veïnal d’Aldaia, col·laboren en Radio Klara o organitzacions de solidaritat amb el Tercer Món com Salam i, en general, són activistes dels Ateneus Llibertaris "Al Margen" i "Progrés".

El Grup Ecologista Llibertari tenia alguna mena de contacte amb la forma d’actuar de Margarida, completament anàrquic en el funcionament, però hi havia dues coses que el diferenciaven: la seua fòbia als partits polítics i al parlamentarisme, hereva del més antic sindicalisme cenetista i la seua directa confrontació amb “l’Estat”. El llenguatge més típic de l’esquerra revolucionaria (demolició de Cofrents, no paralització; Centrals nuclears, terrorisme d’Estat) i les manifestacions, les accions (teòriques quasi sempre) de sabotatge, de actuar al·legalment (guanyar el carrer), d’enfrontar-se al poder visible (policia), deixava en segon lloc els efectes teatrals o visuals i el desig de “passar-ho bé”. Per a d’això estaven les festes, prou nombroses en aquella època, per cert, que es feien com alternatives a les normals i es respirava l’aire del tot permès, que les distingia de les commemoracions i “saraos” d’altres sectors de població més clàssics o conservadors.

En la pujada antinuclear dels finals dels 70, cal recordar la memorable persecució amb pluja de sabates i alguna maceta fins al domicili social del seu partit en València dels coneguts diputats d’UCD Attard i Abril Martorell - redactor de la Constitució el primer i vice-president del govern el segon - al tindre una actitud ( aplaudiments i somriures de burla) considerada provocadora per una manifestació ecologista antinuclear el 30 d’abril del 79, al passar per el Parterre i el Palau de Justícia i coincidir amb els polítics que anaven recollir les actes de parlamentaris.

També les continues manifestacions - carreres típiques de “guerrilla urbana” posteriors a la mort de Gladys del Estal, els passejos del taud cofrentí, els pals que reberen de la Guardia Civil en les proximitats de Cofrents en la més gran concentració antinuclear valenciana en Aiora, i com no, les trifurques continues en les reunions de coordinació amb la resta de grups.

Resulta curiós, que de resultes del Cas Abascal, on gent del GEL deixà al descobert en els jutjats moltes xapuceries de la nuclear i també com resultat de intentar un major grau d’estructura estatal a la Coordinadora Assemblearia del Moviment Ecologista (CAME), el grup perdé la cohesió interna i finalment, el GEL anà desapareguent per esgotament del tema nuclear com passà amb les marxes anuals a Cofrents i molts dels seus membres es dedicaren a temes d’exclusió social, de solidaritat Nord - Sud, o passaren a altres grups ecologistes.

També resultà curiós que en mig de la reviscolada nacionalista o autonomista viscuda a València aquells anys, el GEL es desmarcava molt clarament (darrere la pancarta amb el lema “Nuestra lucha durara mientras el sol brille”, un altra proclamava que “amb blau o sense blau”, la central de Cofrents estava l’enemic).

Per últim, un grup de militants del GEL, en mig de totes les baralles, es dedicaven a desmitificar l’ambient polític amb la difusió de propaganda tipus “La Traca” ( Vota P.a.r.r.u.s., etc.) amb un contingut radicalment anti - partits polítics adobat amb sarcasme sexual seguint la tradició blasquista i de les revistes humorístiques del moment com El Papus.

Aquests anys son semblants amb moltes altres situacions de trànsit de poder, de buit de referències simbòliques on l’activitat de minories cohesionades té gran repercussió en el conjunt de la societat. Es poden produir en Maig del 68 en França, en agost del 68 a Txecoslovaquia i també al 92 amb la revolució de vellut en Praga, en abril del 74 en Lisboa, en setembre en Pequín o en novembre del 91 en Berlín. Poden durar dies, setmanes o mesos, però es queden com un somni o un malson…amb repercussions temporals de llarga durada.
La Sorbona acabà en mans del grup mafiós anomenat “els katangueños”; Lisboa, amb colp d’Estat represiu contra el colp d’Estat alliberador; Praga, passà practicament sense cap tret dels tancs a la llibertat de vellut o divorciada sense violencia; Berlín tancà l’època revolucionaria del segle XX des de l’assalt al Palau d’Hivern. Totes elles tenen com a denominador comú la intensitat de les vivències personals dels participants, el desgavell de les normes d’organització i control social i la percepció invertida o virtual del poder…

Els ecologistes valencians de la transició democràtica paticiparen d’eixa atmosfera i marcaren per a be i per a mal una part important del futur del moviment.

El cas de la ciutat de València s’escampà també per totes les terres valencianes, on aparegueren comités antinuclears des de Elda i Petrer a Elx, les colles ecologistes de Castelló i les comarques de La Plana i posteriorment d’Alacant. El moviment antinuclear dels primers anys estava format per mes de cinquanta associacions de tot tipus. La Colla Ecologista de Castelló aplegà a ser el embrió junt a les associacions de veïns, de la Esquerra Independent de Castelló, amb el primer regidor ecologista (Ricard Colom) del País. A l’Alacantí i a les Valls del Vinalopó, antics militants del MC fonamentalment aconseguiren cohesionar un potent moviment antinuclear. Encara estava en els seus inicis la futura Colla La Carrasca d’Alcoi i altres grups històrics. Els seus iniciadors estaven encara estudiant a l’única Universitat que existia en aquells moments al PV: la de la capital.

Un missatge, un comentari?

Fòrum per subscripció

Per participar al fòrum, us heu de registrar prèviament. Si ja n’esteu, escriviu a continuació l’identifcador que us ha estat proporcionat. Si encara no ho heu fet, heu d’ inscriure’s.

Connexióinscriure’scontrasenya oblidada?

Inici
Biodiversitat

Darrers articles

Darrers articles