Voluntaris compromesos pel medi ambient

Arrel de la web > Comissions > Forestal > Alarmistes incendiaris

Comissió Forestal

Alarmistes incendiaris

Article d’opinió del nostre company Carles Arnal

dijous 30 d’agost de 2018, per  AE-Agró

En diferents mitjans de comunicació han aparegut articles sobre els greus incendis d’este estiu. Alguns han aconseguit cotes sorprenents i tremendistes que pareixien tirar més llenya al foc, acompanyant les notícies sobre grans incendis a l’Europa mediterrània i en altres àrees allunyades on els incendis resulten quasi inaudits. No pretenc relativitzar ni llevar un àpex d’importància a la gravetat dels incendis forestals en les nostres latituds ni en altres més allunyades. Però, sí que vull advocar per una anàlisi més meditada i allunyada de les pintures apocalíptiques i a vegades morboses que ara abunden.

Aclarisc que estic afincat en el País Valencià i m’he dedicat, des de fa més de 40 anys, a estudiar i lluitar contra els incendis des de la vessant social, voluntarista i ecologista. A més a més també en el camp científic i polític conec alguna cosa del problema. Sóc Doctor en Biologia, amb una tesi sobre adaptacions climàtiques dels boscos mediterranis, i he sigut diputat en Les Corts Valencianes i assessor en els inicis del nou Govern del canvi polític valencià en la Conselleria de Medi Ambient.

Està clar que estem davant d’un problema social i ambiental de primera magnitud amb greus seqüeles en vides humanes, costos econòmics i, sobretot, ambientals (que al final també són econòmics i socials). Però, com sabem bé els ecologistes i els que ens dediquem a l’educació i divulgació ambiental, incrementar de manera exagerada la magnitud del problema i conferir-li un caràcter quasi inevitable porta a respostes indesitjables en la població. Superada una primera fase de preocupació i indignació, si el problema se li presenta a la gent de tal magnitud que a penes té solucions humanament viables al seu abast, arriba a descarregar la seua impotència en les grans institucions perquè ho arreglen, ben siga l’estat, els científics, les institucions internacionals o qui siga, ja assumida la seua incapacitat per a la solució del problema (si no arriba a una altra fase encara més lamentable d’indiferència i abandonament al respecte).

Es tracta d’un efecte pervers, especialment en este cas, en el qual l’actitud i les actuacions dels ciutadans són fonamentals per a lluitar per la seua solució… Una solució que no podem deixar per impossible ni en un segon pla. L’acció directa i indirecta dels ciutadans és determinant. S’invoca el Canvi Climàtic (presentat com inevitable) i grans processos de transformació socioeconòmica de les últimes dècades per a alertar i espantar amb l’aparició d’uns “nous” grans incendis de dimensions apocalíptiques contra els quals a penes es pot lluitar per les vies tradicionals i que, en tot cas, tindran greus conseqüències, quasi inexorables. A banda, l’argument servix per a preparar l’acceptació de l’elevat preu de les mesures que, segons esta classe de profetes forestals, són necessàries (i inevitables) per a lluitar convenientment contra la nova plaga. Mesures d’impacte brutal no sols en termes econòmics sinó també ecològics.

La caricatura extrema d’esta posició és la declaració de l’expresident nord-americà George W. Bush, que va arribar a dir que calia talar boscos per a evitar que es cremaren. Les propostes no arriben a este extrem, però quasi. En molts casos es proposen actuacions d’eliminació, reducció o “adequació” de la vegetació (demonitzada com a combustible, com si ella fóra la culpable). He conegut de prop algun d’estos grans plans, com l’elaborat durant els anys de Govern del PP valencià amb l’assessorament d’alguns tècnics forestals incombustibles, consistent a eliminar enormes quantitats de vegetació natural per a suposadament (però sense resultats positius demostrables) lluitar contra este problema.

Ni tan sols servix de consol pensar que una àrea desforestada o molt degradada quant a la seua vegetació “ja no es cremarà” com alguns acudits suggerixen. La vegetació mediterrània lentament (a vegades de forma sorprenentment ràpida, depén del tipus de vegetació i les seues condicions) es recupera després dels incendis, les tales o altres agressions humanes (algunes de llarga trajectòria històrica, com el sobrepasturatge o el carboneig). Les primeres etapes d’esta recuperació continuen sent inflamables (generalment molt més que les etapes anteriors a la “neteja” o degradació dels boscos, més madures) i a més a més poden facilitar la propagació dels incendis a gran velocitat.

Una suposada àrea tallafocs pot ser un magnífic punt d’origen i un excel·lent mitjà de propagació d’un foc forestal, ignorant de les presumibles bones intencions de qui va dissenyar els “tallafocs” o les àrees “netes” de vegetació. I sense considerar les ingents quantitats de diners públics (milers de milions d’euros, en el cas de la Comunitat Valenciana) que es requerixen per a mantindre voluntàriament degradat i desforestat gran part del territori amb estes actuacions. Per tant, recuperem la lucidesa: la major part dels incendis forestals són evitables amb mesures de verdadera prevenció, eliminant els focs d’origen humà. La lluita ecològicament acceptable contra ells no pot passar per danyar els escassos ecosistemes ben conservats, però amenaçats, que encara mantenim.

Tanta retòrica sobre els “nous” grans incendis hauria de partir del fet que no podem distingir un gran incendi d’un xicotet més que a posteriori, quan comprovem els seus efectes una vegada ha escapat, o no, a les mesures de prevenció i extinció desplegades. Molts “grans incendis” no arriben a manifestar-se perquè es van apagar o van evitar des de xicotets. Els grans incendis ho són perquè, en gran mesura, alguna cosa va fallar. Si patim un gran incendi, han hagut de concórrer totes o part de les següents condicions.

En primer lloc, que una persona haja encés un foc en el lloc i el moment en què no havia de fer-ho. Quasi el 90% dels focs forestals en territori espanyol té causes humanes i només una xicoteta fracció és deguda a l’única causa natural, que són els llamps (exceptuant els molt localitzats incendis per volcans). El cas dels incendis per llamps mereix altres consideracions. Però, existixen també una sèrie d’elements per a previndre i alertar amb mesures de detecció especials, fins i tot en el cas dels llamps latents com l’incendi de Llutxent, on va fallar justament esta detecció ràpida i conseqüentment una ràpida actuació posterior.

En segon lloc, que es tarde massa temps a detectar l’incendi. La detecció hauria de ser sempre immediata (minuts). També que es tarde a efectuar una primera intervenció per a atallar el foc detectat. A més a més, altres condicions que poden concórrer són les físiques (climatologia, relleu, accessos difícils, llunyania a centres habitats…), que compliquen l’arribada de mitjans terrestres, la lluita dels mitjans aeris i faciliten la propagació i dificulten l’extinció. Finalment, també pot existir una roïna o deficient organització dels mitjans i les estratègies d’extinció en eixa zona concreta, fallades en la comunicació, la coordinació, la mobilització dels recursos...

Curiosament els profetes dels “grans incendis” minimitzen la importància de l’origen humà de la majoria dels incendis, que resulta crucial. Si evitàrem, encara que només fóra la meitat dels focs originats per humans (que són en sentit estricte evitables, ja que la majoria són negligències i accidents), tindríem un panorama molt més abordable, encara en concurrència dels altres factors negatius. I açò és possible i molt més fàcil que les costoses mesures (econòmica i ecològicament) per a eliminar la vegetació “preventivament” o per a lluitar contra un gran foc ja establit. La conciliació d’usos, la vigilància, la dissuasió, l’ordenació del territori, l’educació ambiental, la informació, la regulació legal... són les mesures multifuncionals beneficioses per a evitar focs i per a evitar altres danys al territori.

La ràpida detecció i la primera intervenció poden millorar-se si es perfeccionen dispositius tècnics i ordenances, s’amplien efectius humans i també determinats mitjans materials allà on puguen usar-se, inclús en els incendis deguts a llamps latents. Les condicions físiques i l’organització dels mitjans d’extinció també poden abordar-se amb inversions, equips humans i mitjans materials adequats, protocols d’actuació i plans prèviament articulats i testats.

Per tant, abans de certificar un “nou” tipus d’incendis i declarar-los inabordables i inevitables, hauríem d’esforçar-nos a fons per a evitar els condicionants mostrats, cosa que és possible a costos assumibles, com en part ha ocorregut en zones mediterrànies on porten molt de temps amb incendis, llevat que els recursos econòmics i humans (sempre limitats) s’empren equivocadament a impedir que cresca el “combustible” (o siga, els mateixos boscos i ecosistemes que volem protegir, ara demonitzats com a problema).

Des de la perspectiva tremendista no s’entén com van poder existir i persistir els boscos sense la inestimable ajuda humana, que pareix necessària per a mantindre’ls, quan la història ens mostra l’eficàcia de les diferents cultures humanes per a eliminar ecosistemes naturals i fer avançar el desert en tot el Planeta, des de Mesopotàmia i l’Egipte faraònic fins a l’actualitat. Per descomptat la vegetació no ens necessita, nosaltres a ella sí. I si deixàrem de lluitar bravament per a eliminar-la comprovaríem que ella a soles fa molt més per a recuperar-se del que creiem. Basta amb no interferir massa.

En les regions i països freds i humits, on ara succeïxen incendis sorprenents i enormes, hauríem de repassar què falla en relació als punts exposats. Sense massa esforç poden començar a trobar-se explicacions plausibles sense recórrer a la “ciència confusa”. Són llocs on abans no existia este problema, amb la qual cosa no existien mecanismes preventius i cautelars en relació a l’ús del foc pels humans. No posseïen plans ni estratègies de prevenció, elaborades durant dècades d’assaig-error. No tenen mitjans adequats de detecció immediata i de primera actuació ràpida i, moltes vegades, tampoc no disposen d’equips humans, avions i motobombes especialment desplegats i adaptats per a actuar sobre els boscos. Ni tampoc plans previs ben establits i testats per a enfrontar-se a un gran incendi.

Tal vegada no siga tota l’explicació, però segur que és part d’ella. A més a més està el Canvi Climàtic, que també hem provocat nosaltres i contra el qual podem fer molt. Qualificar tot açò d’inevitable resulta covard i mentider i conduïx a la inhibició i la inacció. Sobretot, eixa visió tremendista no evitarà els incendis, que són evitables en gran mesura.

Carles Arnal, Comissió Forestal d’Acció Ecologista-Agró.

*Este article va ser publicat l’11 d’agost de 2018 en eldiario.es.

ENTRA EN ACCIÓ AMB AE-AGRÓ


Veure en línia : Apostem pel pagament dels serveis ambientals que oferixen els boscos

Un missatge, un comentari?

Fòrum per subscripció

Per participar al fòrum, us heu de registrar prèviament. Si ja n’esteu, escriviu a continuació l’identifcador que us ha estat proporcionat. Si encara no ho heu fet, heu d’ inscriure’s.

Connexióinscriure’scontrasenya oblidada?