Voluntaris compromesos pel medi ambient

Arrel de la web > Col·lectius > València en Bici > No a l’assegurança obligatòria per a bicis i patinets

València en Bici

No a l’assegurança obligatòria per a bicis i patinets

Esta mesura desincentivaria l’ús d’estos mitjans de transport sostenibles

dilluns 5 de novembre de 2018, per  AE-Agró

En el marc d’una reunió amb representants de les principals associacions de víctimes del trànsit i la violència viària, celebrada el passat 25 d’octubre, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va manifestar que els conductors de bicicletes i patinets elèctrics podien convertir-se en “*victimaris”. És a dir, en causants de danys seriosos a terceres persones, com els vianants. El ministre va expressar, segons alguns mitjans, la necessitat que la Llei haja d’exigir una assegurança, “una garantia que la víctima de qualsevol tipus de sinistre causat per estos vehicles [bicicletes i patinets] també quede perfectament coberta”.

Des de València amb Bici-Acció Ecologista Agró som partícips de la preocupació que les entitats veïnals i les associacions de víctimes manifesten per causa de la violència viària. Amb desesperant freqüència les notícies sobre accidents de trànsit tenen com a protagonistes a usuaris de bicicleta. Però, precisament com a víctimes. Per això, perquè reclamem mesures estructurals que servisquen per a incrementar de forma efectiva la seguretat de tots (començant pels més vulnerables), hem de rebutjar les falses “solucions” que, de forma periòdica i recurrent, es proposen des d’algunes associacions i administracions públiques en els últims anys.

Manifestem, doncs, el nostre complet rebuig a l’obligatorietat d’una assegurança per als ciclistes proposada pel ministre Marlaska. Davant el Canvi Climàtic i la mortaldat per contaminació, cal promocionar la bici a les ciutats. En un context global, en el qual les emissions de diòxid de carboni emeses entre altres pels vehicles de motor estan propiciant el Canvi Climàtic i en el qual la contaminació s’ha convertit des de fa decennis (sense que fins ara s’haja volgut tindre constància d’això) en causa de mort prematura de gran part de la població que viu especialment a les ciutats, la major part de països europeus i algunes ciutats espanyoles ja estan prenent mesures per a pal·liar estos dos grans problemes.

Entre estes mesures una de les més significatives és la de promocionar activament l’ús de la bicicleta. No hi ha més que creuar els Pirineus per a trobar-nos a França amb un recent pla estat per a promoure l’ús de la bicicleta o al Regne Unit. Fins i tot en països amb una forta implantació de l’ús de la bicicleta, com Holanda, el seu Govern impulsa la gratificació econòmica a les persones que se sumen a utilitzar la bicicleta en els seus desplaçaments al treball. A Espanya, i encara que semble paradoxal, ha sigut una empresa d’assegurances la que, copiant el model francés, incentiva activament l’ús de la bicicleta per a anar al treball entre els seus empleats. Desincentivar l’ús de la bicicleta amb traves com l’assegurança obligatòria per a ciclistes provocaria a mitjà i llarg termini l’estancament o reducció de l’ús de la bicicleta. I, amb menys ciclistes a les ciutats, estes estaran més contaminades.

La bicicleta i ara els patinets, coneguts també com a vehicles de mobilitat personal (VMP), són les úniques maneres de transport urbà que poden substituir eficaçment una gran part de la mobilitat motoritzada actual, contribuint de manera significativa a reduir la sinistralitat viària i els problemes de congestió generats pels automòbils. I és evident que substituir bicis per cotxes redunda en la seguretat viària de les ciutats: En 2015 la Direcció General de Trànsit (DGT) estimava que cada dia es produïxen 27 atropellaments a les ciutats espanyoles, causats en la seua majoria per automòbils i motocicletes. Segons la DGT, “tots els anys es produïxen a Espanya uns 11.000 atropellaments aproximadament, dels quals més de 10.000 succeïxen en zona urbana, llocs habituals per a realitzar els desplaçaments a peu, per la qual cosa la presència de vianants és molt alta. De fet, per cada 10 atropellaments en ciutat (93% del total), es produïx 1 en carretera. Així, dels 378 morts en total per atropellament, 6 de cada 10 (224 víctimes mortals) es produïxen en ciutat.”

Tanmateix, actualment no hi ha a Espanya un problema greu de sinistralitat causada pels ciclistes que justifique l’establiment d’una assegurança obligatòria per als ciclistes. Proposar-la des d’una administració pública contribuïx a estendre la idea que la bicicleta és un vehicle essencialment perillós. Però, la bici és en realitat un vehicle segur perquè és lent i lleuger. I perquè les dades de sinistralitat a Espanya i en altres països d’Europa demostren que la bicicleta és el vehicle menys lesiu per als vianants i per a altres usuaris de la via. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any 2016 (últim any disponible) es va produir la defunció de 4 vianants atropellats per algun tipus de vehicle de pedal. Concretament, dos homes de 60 i 94 anys i dues dones de 65 i 74 anys. Es tracta de xifres absolutament dramàtiques. Però, han de posar-se en el context d’un país que supera els 46 milions d’habitants, que rep cada any la visita d’uns 80 milions de turistes, en el qual cada vegada s’usa més la bicicleta en els entorns urbans i que, malgrat les seues millores en sinistralitat viària en les últimes dècades, va registrar en 2016 la mort de 389 vianants per atropellaments causats en la seua immensa majoria per vehicles motoritzats.

És obvi que la gran causa dels sinistres vials amb resultat de mort del vianant cal buscar-la en els vehicles diferents de la bicicleta. Les polítiques públiques (especialment dels ajuntaments) han d’afavorir els dissenys adequats dels carrers perquè es reduïsquen les situacions de risc o conflicte entre ciclistes i vianants. I perquè els sinistres vials entre ciclistes i vianants no tinguen en cap cas conseqüències fatals per a cap dels implicats. En este sentit, cal destacar que l’assegurança obligatòria per a ciclistes no existix en cap país d’Europa. Només va estar vigent a Suïssa des de 1960. Però, va ser retirada de la legislació d’este país en 2010 perquè les autoritats van calcular que resultava més barat que l’Estat assumira els danys a tercers causats pels ciclistes que la mateixa gestió administrativa de l’assegurança obligatòria.

També paga la pena recordar que molts ciclistes ja estan assegurats, com és el cas dels ciclistes esportius, que solen estar federats o solen pertànyer a clubs ciclistes i, per això, solen estar assegurats. A més a més, algunes assegurances de llar inclouen cobertura de responsabilitat civil privada familiar, que cobrix a l’assegurat i als seus dependents pels danys que puguen causar en tercers per l’ús de bicicletes. Les bicicletes de lloguer turístic, que arriben a suposar quasi la meitat del parc mòbil rodant de bicicletes durant gran part de l’any pel creixement del turisme, també compten amb una assegurança de responsabilitat i danys a tercers. Per exemple, el servei públic Valenbisi compta amb l’opció d’una assegurança en la seua quota d’anual d’abonat. I, a més a més, nombroses assegurances d’automòbil cobrixen també als seus assegurats pels danys que pogueren causar com a ciclistes.

La DGT calcula que a Espanya circulen uns dos milions de vehicles motoritzats sense assegurança obligatòria. Establir una assegurança per a bicicletes obligaria a les forces de seguretat (incloses les policies locals) a dedicar esforços per a perseguir i sancionar a usuaris de bicicleta sense assegurança. Sembla obvi que els esforços de vigilància i sanció han de centrar-se en els automobilistes que circulen sense assegurança. Entre altres motius, perquè l’assegurança no evita els accidents, però sí que desincentiva la bicicleta, que és un vehicle “espontani” que quasi qualsevol persona pot usar, siga quina siga la seua edat o condició física, sense més requisits que certa habilitat per a mantindre l’equilibri i un coneixement bàsic i suficient de les normes de circulació.

Com ja hem dit, actualment no hi ha a Espanya un problema greu de sinistralitat causada pels ciclistes que justifique l’establiment d’una assegurança obligatòria per a les bicicletes. Instintivament una assegurança obligatòria per a ciclistes que cobrisca les indemnitzacions per danys que puguen causar a vianants pot semblar raonable. Però, en realitat els poders públics han de prendre mesures perquè no es produïsquen danys de ciclistes a vianants o, en tot cas, perquè estos danys, si es produïxen, siguen excepcionals i lleus. Per això, els poders públics (i especialment els ajuntaments) han de millorar la xarxa de carrils-bici perquè els ciclistes no circulen per les voreres i han d’eliminar les voreres-bici per a no contribuir a fomentar el seu ús de bicicletes. També cal rebaixar a 30 km/h la velocitat màxima als carrers d’un sol carril i d’un sol carril per sentit, perquè les bicicletes i els VMP circulen amb seguretat per la calçada i no per les voreres.

A més a més, cal permetre i afavorir la circulació de bicicletes en contrasentit als carrers de barri d’un sol carril, perquè les bicicletes puguen realitzar dreceres per la calçada i no per les voreres (com ocorre a França i en nombroses ciutats europees). I també perseguir i sancionar de forma proporcionada als ciclistes infractors que circulen per les voreres. Les multes a ciclistes han de rebaixar-se a imports adequats a la perillositat causada. En nombrosos països europeus estes multes són de menor import que les dels automobilistes.

ENTRA EN ACCIÓ AMB AE-AGRÓ


Veure en línia : Amabilitat i respecte

Un missatge, un comentari?

Fòrum per subscripció

Per participar al fòrum, us heu de registrar prèviament. Si ja n’esteu, escriviu a continuació l’identifcador que us ha estat proporcionat. Si encara no ho heu fet, heu d’ inscriure’s.

Connexióinscriure’scontrasenya oblidada?