Voluntaris compromesos pel medi ambient

Arrel de la web > Comissions > Territori > L’Albufera de València, mig segle de contaminació, agricultura (...)

Directa

L’Albufera de València, mig segle de contaminació, agricultura intensiva i pressió urbanística

dimarts 5 de març de 2019, per  AE-Agró

L’Albufera de València és un dels Parcs Naturals més importants de l’Estat espanyol. Fa tres dècades que forma part de la llista Ramsar d’Aiguamolls d’Importància Internacional i també pertany a la Xarxa Natura 2000, com a zona de protecció d’aus i com a lloc d’interés comunitari. Aquestes figures de protecció no s’han traduït en un bon estat ecològic dels seus ecosistemes, que fa mig segle que fan front a la contaminació de les aigües, l’explotació intensiva dels arrossars, la pressió urbanística i turística del voltant i el descontrol de l’activitat cinegètica

Ester Fayos | Fotos Lucas Guerra, març 1, 2019

L’Albufera de València, situada a uns 10 kilòmetres de la ciutat de València, és un dels aiguamolls més importants de l’Estat espanyol. En les 21.120 hectàrees que conformen aquest Parc Natural, conviuen diferents ecosistemes, com les dunes, el bosc, el llac o els arrossars, on es concentren espècies vegetals i animals molt diverses, i on es practiquen activitats tradicionals, com la pesca o el cultiu de l’arròs. Des de principis dels anys 60, l’Albufera ha sigut víctima de múltiples transformacions, com a conseqüència de l’explotació intensiva dels recursos naturals, de la contaminació de l’aigua o de la pressió urbanística i turística que suporta. Tot i això, sembla que la solució als problemes ambientals que arrossega aquest espai encara es troba lluny.

En ple franquisme, el llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, va projectar 24 hotels, 12 hotels apartament, 56 blocs amb 2.250 apartaments, nou poblats costaners, un camp de golf, un port esportiu, un parador nacional i un hipòdrom al bosc de la Devesa de l’Albufera, al terme municipal de la pedania d’El Saler. Als anys 70, l’Albufera va viure una crisi ambiental, a causa dels vessaments incontrolats d’origen urbà, industrial i agrícola al llac, junt amb la reducció del cabal del Xúquer, que renovava l’aigua i mantenia la vegetació subaquàtica. La lluita de la societat valenciana, simbolitzada en el lema “El Saler per al poble”, va aconseguir paralitzar el projecte urbanístic de Fraga, salvar la Devesa de la seua destrucció i assentar les bases per a la seua conservació.

Des d’aleshores, s’han anat succeint les diferents figures de conservació amb què compta en l’actualitat. En 1986, va ser declarada Parc Natural per la Generalitat Valenciana; fa tres dècades va entrar a formar part de la llista d’Aiguamolls d’Importància Internacional, la Llista Ramsar; i també pertany a la Xarxa Natura 2000, una xarxa ecològica europea d’àrees de conservació de la biodiversitat, com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i Lloc d’Interés Comunitari (LIC).

També s’han desenvolupat diferents projectes de recuperació ambiental, com els duts a terme als Tancats de Mília i l’Illa i al Tancat de la Pipa, convertits en aiguamolls artificials que es van construir sobre antics camps d’arròs per depurar l’aigua. Els tancats són coneguts com a “filtres verds”. Es tracta d’un sistema de depuració, en què plantes aquàtiques, abans que l’aigua desemboque al llac, absorbeixen els nitrats i els fosfats, reduint la quantitat d’aquests nutrients i, per tant, la contaminació de l’aigua. De fet, les treballadores del parc els consideren com la “solució a petita escala dels problemes ecològics de l’Albufera”. La importància mediambiental de l’Albufera de València queda avalada per totes aquestes figures i projectes de protecció i conservació, però encara no ha assolit un bon estat ecològic.

Fertilitzants i aigües urbanes contaminen cada dia el llac de l’Albufera

L’augment de la quantitat de nitrats i de fosfats en l’aigua, a causa de l’ús de fertilitzants als camps de cultiu i que, després del reg, es filtren, així com pel vessament d’aigües urbanes, industrials i fluvials, genera un creixement desmesurat d’algues microscòpiques que fan que les aigües del llac deixen de ser transparents i passen a tindre un color fosc verdós. Aquesta contaminació orgànica genera una sèrie de problemes per a la fauna i la flora. En disminuir la quantitat de llum que pot entrar, la vegetació aquàtica desapareix i la gran majoria d’espècies associades amb aquesta també o han de buscar altres llocs d’alimentació, caient en picat la biodiversitat.

Tot i que, segons Acció Ecologista-Agró, s’han detectat alguns senyals de recuperació, aquestes són clarament insuficients i, per tant, s’estan incomplint els objectius ambientals del Pla Hidrològic del Xúquer, riu del qual l’Albufera rep aigua. Per a Lucia Moreno, representant del col·lectiu ecologista Acció Ecologista-Agró a la Junta Rectora del Parc Natural de l’Albufera, aquest és un dels principals problemes que hi ha en aquest espai i defensa que, davant d’aquesta situació, una solució és “tallar les entrades d’aquestes aigües, a través de la millora de sanejament dels pobles dels voltants i de la gestió de les aigües urbanes i fluvials amb sistemes de drenatge sostenibles”. També planteja la necessitat d’impulsar l’agricultura ecològica en els espais naturals protegits, reduint els productes fitosanitaris i els fertilitzants.

Històricament, les entrades d’aigües més importants han sigut les procedents pel riu Xúquer, principalment; i pel riu Túria, que, segons dades del Parc Natural, suposaven més del 85% de l’aigua. No obstant això, ara mateix, “està arribant més aigua tractada que aigua dels rius”, assegura Pablo Vera, treballador de l’Albufera i tècnic de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO BirdLife). Vera posa l’accent en les aigües que es vessen de les depuradores del voltant, les quals sí que tenen un nivell adequat de nutrients per als cultius, però no per a la biodiversitat dels ambients aquàtics de l’Albufera.

“El Parc Natural necessita recuperar les aportacions d’aigua directa del Xúquer, repartida de manera adequada geogràfica i temporalment”, exigeix Moreno. Aquesta mesura també ha estat defensada per l’associació Xúquer Viu, que ha protagonitzat la lluita pel riu i el seu ecosistema. Així mateix, una altra de les solucions que es plantegen des d’Acció Ecologista-Agró per augmentar la quantitat de les aigües és l’increment de la reutilització d’aigua per a ús agrícola. Per ara, les tres administracions que tenen responsabilitats a l’espai, Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient, Ajuntament de València i Confederació Hidrogràfica del Xúquer, un organisme de l’Estat, han elaborat el Pla Especial de l’Albufera, amb l’objectiu d’acordar la quantitat mínima d’aigua que el Parc Natural ha de rebre del riu, les mesures de depuració i sanejament o les pràctiques agrícoles. El Pla encara no s’ha fet públic i es troba a l’espera de què la Junta Rectora faça les observacions i propostes necessàries.

En la gestió de l’aigua de l’Albufera té un paper clau la Junta de Desguàs, un organisme autònom format pels agricultors, però presidit per l’alcalde de València, Joan Ribó. La Junta ha sigut investigada per la Fiscalia Provincial de València per haver primat el reg dels camps sense tindre en compte els paràmetres de protecció i sostenibilitat del Parc Natural. A principis de 2018, es va obrir un procediment d’exigència de responsabilitat a l’entitat per mantindre un nivell idoni del llac, que ha arribat a mínims històrics en algunes ocasions, i així evitar la mort dels animals i plantes aquàtiques.

La Junta de Desguàs no és l’única responsable de la gestió hídrica, ja que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer també té responsabilitats, en ser l’organisme estatal que subministra aigua al parc i que, ara per ara, “no aporta el cabal necessari, contravenint normes com la directiva de l’aigua”, recorda Moreno. Així mateix, hi hauria una entitat més encarregada de la gestió de l’aigua, Aquamed, que és la responsable dels aiguamolls artificials. “Hi ha tantes entitats que controlen les aigües de l’Albufera, cadascuna amb els seus interessos, que la seua gestió és molt difícil”, considera la membre d’Acció Ecologista-Agró.

L’ús intensiu de l’agricultura, un altre gran problema

A la segona meitat del segle XX, van canviar les formes de treball agrícola als camps d’arròs, passant dels sistemes tradicionals a un model de producció molt més intensiu a la recerca d’una major rendibilitat. Algunes de les varietats d’arròs que s’han introduït en els últims anys exigeixen un cultiu més tardà, fet que altera els cicles naturals. Així mateix, segons el treballador Vera, s’autoritzen productes químics que no deurien estar permesos en els arrossars d’un Parc Natural com, per exemple, el propanil, un herbicida molt utilitzat en el cultiu de l’arròs que s’ha demostrat que afecta perjudicialment a les anguiles, catalogades com a espècie en perill d’extinció. “Hi ha normatives, però demanem que es facen bé, perquè s’autoritzen productes que sabem que no es deurien gastar”, subratlla.

Els agricultors poden acollir-se a la Política Agrària Comunitària (PAC) de la Unió Europea per cobrar ajudes agroambientals i compensacions, a canvi de conservar els aiguamolls, mitjançant unes bones pràctiques del cultiu de l’arròs, com la racionalització dels productes químics, la retirada de la palla, en compte de la seua crema; o el fet de mantindre inundats els camps cinc mesos durant la tardor i l’hivern. Pràctiques per les quals, segons indica la pàgina oficial del Parc Natural, es pot rebre uns 468,44 euros per hectàrea, una quantitat que tant treballadors de l’aiguamoll com llauradors consideren insuficient. “És cert que a l’hivern, durant cinc o sis mesos, els camps poden estar secs. Però, és això el que està deteriorant la biodiversitat. Hi ha moltes zones que estan seques des d’octubre o novembre, quan es fa la collita, fins a maig, i un ambient aquàtic com l’Albufera no pot aguantar aquests períodes. De fet, el moment àlgid de reproducció de les espècies que es crien en aquest ecosistema és el mes d’abril”, explica Vera. Per a ell, aquest és el principal problema en l’àmbit agrari, el qual només es pot resoldre amb un “canvi de mentalitat” perquè les ajudes es destinaren principalment “a la conservació activa de la biodiversitat, en lloc de a les pràctiques merament agrícoles que es realitzen”.

L’Albufera, en perill per l’urbanisme depredador

L’any 2004, la Generalitat Valenciana, en mans de l’expresident Francisco Camps (PP), va modificar el Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG) de l’Albufera de València per donar via lliure a la urbanització. Després del recurs contenciós-administratiu que va presentar Acció Ecologista-Agró, que el considerava “una destrossa encoberta” del Parc Natural i “una mercantilització dels seus valors naturals”, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va declarar nul·la eixa modificació, sentència que després va ratificar el Tribunal Suprem.

En l’actualitat, aquest PRUG continua parcialment anul·lat i encara no s’ha presentat un de nou. “És molt necessari revisar el PRUG actual i redactar un pla nou, on es considere la zonificació, és a dir, la divisió de l’Albufera en les diferents àrees i espais destinats per a cada activitat concreta”, defensa Mario Giménez, delegat de SEO al País Valencià. Per a Lucia Moreno, la complexitat de gestió que presenta el Parc Natural i la conflictivitat d’interessos que hi ha estan impedint que es reformule el Pla Rector d’Ús i Gestió. En concret, segons la Memòria de gestió natural del Parc Natural de l’Albufera de l’any 2011, a penes el 10% de la superfície és pública i la major part es correspon amb la llacuna de l’Albufera i la Devesa, que són de l’Ajuntament. Sense aquests dos enclavaments, la zona pública, repartida entre Generalitat i Ajuntament, a penes supera l’1%.

L’Albufera de València ha sigut i és un espai molt atractiu per als interessos urbanístics més especulatius i depredadors. Encara queden cicatrius del Pla d’El Saler de l’època franquista, que va reduir el bosc de la Devesa al 70% de les seues 800 hectàrees. Es pot veure l’edifici que va albergar l’Hotel Sidi Saler, que durant 35 anys va ser l’emblema del luxe valencià, així com blocs d’apartaments dels anys 60 i el camp de golf en ple Parc Natural de l’Albufera. Des d’Acció Ecologista-Agró, tenen molt clar que el moviment El Saler per al Poble no va acabar als anys 70, ja que el poble valencià encara ha de recuperar tot el territori que es puga. Y demanen a l’Ajuntament que recupere els terrenys públics que es van destinar a les instal·lacions de les urbanitzacions, com camps de futbol, piscines o parcs.

L’Albufera continua sotmesa a una gran pressió urbanística i turística. Les visites de turistes han augmentat durant els últims anys i, encara que les visites programades sí que estan regulades perquè no s’entre a les zones de reserva, “no es pot exercir un control de les persones que la visiten pel seu compte”, puntua Vera, qui defensa la necessitat de treballar i conscienciar sobre un turisme més sostenible i evitar així l’expulsió de la fauna per la presència abusiva de visitants. En la mateixa línia, Moreno reivindica la redacció d’un pla d’ús públic de l’Albufera per tal d’aconseguir un turisme més responsable i sostenible que revertisca en la conservació de l’espai natural.

Tot i que està prohibit projectar cap pla urbanístic en les més de 21.000 hectàrees que ocupa l’Albufera, no ho estan les construccions al voltant del Parc Natural, moltes de les quals ja estan dissenyades, com el Pla d’Actuació Integrada (PAI) del Grau, que es pretén alçar sobre el circuit de Fórmula 1, ocupant 380.000 metres quadrats destinats a establiments hotelers i comercials i apartaments; la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) de La Punta de València o el Pla Especial del barri de Natzaret. Segons Moreno, tot aquest creixement desmesurat del Port de València està comportant una regressió de la costa del Parc Natural de l’Albufera. I adverteix: “Si continuem asfaltant zones, els nostres ecosistemes ho acabaran patint, perquè incrementarà l’entrada d’aigües fluvials, urbanes i industrials”.

El descontrol de la caça

La superfície ocupada pels arrossars ascendeix fins a les 13.259 hectàrees, de les quals 4.201 corresponen als vedats de caça, on més de 6.500 caçadors practiquen l’activitat cinegètica, segons dades del col·lectiu ecologista. En 2016, SEO BirdLife va denunciar que durant els últims cinc anys van ser abatudes a l’Albufera 86 aus protegides. El principal problema és que no existeix un pla marc de l’explotació de la caça al Parc Natural, sinó que cada vedat té un pla propi. “Aquests plans són redactats pels propietaris i, durant els últims anys, han sigut aprovats per Conselleria sense revisar les zones de caça, les zones de reserva i la quantitat d’aus que es podien caçar”, denuncia Vera. A més a més, afegeix que, en alguns aspectes, aquests plans no compleixen la Llei de Caça de la Comunitat Valenciana, però continuen aprovats avui en dia: “Per exemple, algunes àrees de reserva estan ubicades dins d’un polígon industrial i això és il·legal”.

La falta de vigilància és un dels altres motius de queixa. Cada vedat té els seus propis guardes, però, segons el tècnic de SEO BirdLife, aquests només tenen en compte que no entre cap persona. Per tant, no hi ha cap control de la quantitat d’aus que es cacen, quan es cacen, on es cacen o si alguna d’aquestes són espècies protegides, incomplint-se així el PRUG, que sí que estableix un període fix i només permet la caça en els terrenys que tenen la condició legal de vedats, prohibint l’exercici de la caça en les àrees declarades Zones de Reserva Cinegètica. “Es fan controls esporàdics, però no existeix un control com a tal de l’activitat cinegètica i tots els anys trobem moltes morts d’espècies protegides”, sentència.

Des de SEO BirdLife, demanen la redacció d’un pla marc general de caça a l’Albufera que englobe tots els vedats, així com que la Federació de Caça del territori valencià retire la llicència als caçadors que han descobert caçant espècies protegides o utilitzant perdigons de plom, prohibits en els aiguamolls de la Llista Ramsar per ser un metall pesant verinós. Segons dades del Ministeri de Medi Ambient, en l’Albufera de València i en algunes zones de la Delta de l’Ebre s’han detectat 2,5 milions de perdigons per hectàrea i unes 60.000 aus moren a l’any intoxicades per haver ingerit aquest metall.

ENTRA EN ACCIÓ AMB AE-AGRÓ


Veure en línia : El reportatge en Directa

Un missatge, un comentari?

Fòrum per subscripció

Per participar al fòrum, us heu de registrar prèviament. Si ja n’esteu, escriviu a continuació l’identifcador que us ha estat proporcionat. Si encara no ho heu fet, heu d’ inscriure’s.

Connexióinscriure’scontrasenya oblidada?

Inici
Biodiversitat

Darrers articles

Darrers articles