L’Albaida i el Torres secs per decisió humana
No per habitual hauria de deixar d’indignar-nos que els nostres rius se sequen a l’estiu. Especialment perquè la culpa no és del clima, no és per la manca de precipitacions, sinó de decisions humanes, per la nostra egoista política hídrica. Enguany, al seu pas per Castelló (La Ribera Alta, València), tornem a tindre sense aigua i sense vida el Riu Albaida, principal afluent del Riu Xúquer en el seu curs baix. I també tenim sense aigua i sense vida el Riu Torres a La Vila Joiosa (La Marina Baixa, Alacant) per unes obres en l’antic pont de la carretera N-332. No són els únics rius que tenim secs, però es tracta de casos paradigmàtics.
Juliol de 2021, Riu Torres a La Vila Joiosa (La Marina Baixa, Alacant) sense aigua i sense vida. El motiu? Doncs, la reforma del pont de l’antiga carretera N-332 que actualment està executant l’Ajuntament de La Vila Joiosa. Resultat? El Torres ha mort i amb ell la seua fauna aquàtica. Entre els diferents peixos morts al llit sec del Torres trobem anguiles (Anguilla anguilla), espècie cada vegada més escassa als nostres rius i resta d’ecosistemes aquàtics.
No valorarem la necessitat o no de reformar el pont de l’N-332 sobre el Torres. Però, sí com s’ha executat esta obra, el pressupost de la qual és de 233.284 euros. Amb esta inversió, i tenint en compte que la mort dels peixos estava cantada al tallar el cabal del riu, no era possible, per exemple, capturar els peixos i translocar-los temporalment a un altre punt? O, en ple segle XXI, no era viable realitzar esta reforma mantenint un cabal ecològic mínim?
Evidentment sí, però segurament ningú a l’Ajuntament de La Vila Joiosa s’ha plantejat estes opcions perquè, malgrat la propaganda de la “transició ecològica”, continuem amb una classe política i unes administracions públiques sense un mínim compromís mediambiental real.
El Torres és un riu temporal que, en funció de la manca de precipitacions a la Serra d’Aitana i al Puigcampana, pot arribar a secar-se a l’estiu. Però, des de 2019 mantenia regularment un cabal ecològic mínim durant pràcticament tot l’any. A poc a poc, la vida tornava a fluir per este riu, per este oasi de biodiversitat en un litoral tan castigat per la construcció com és el d’Alacant. Ara, per una decisió humana, s’ha convertit de nou en un taüt per a la fauna aquàtica.
L’Albaida, també sense aigua i sense vida per una decisió humana
El passat 24 d’abril, amb motiu de la campanya d’activitats “Dissabtes de ruta amb Acció Ecologista-Agró”, vam organitzar amb l’Ajuntament de Castelló (La Ribera Alta, València) una visita guiada al Riu Albaida per a descobrir la gran biodiversitat que alberga el principal afluent del Riu Xúquer en el seu curs baix quan té aigua.
Tres mesos després, l’Albaida al seu pas per Castelló, està sec i sense vida, com denuncien els companys de Xúquer Viu i Albaida.net. I ho està, com el Torres, per decisió humana, ja que el cabal ecològic previst en el Pla Hidrològic del Xúquer (PHX) per a este riu, estiu rere estiu, queda clar que és insuficient per a garantir la vida en l’Albaida i la seua connectivitat amb el Xúquer.
Com critiquen els companys de Xúquer Viu i Albaida.net, és incomprensible (i des d’AE-Agró volem afegir que també intolerable) esta situació quan l’Embassament de Bellús es troba amb una bona situació amb més de 17 hectòmetres cúbics. Però, malauradament la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) continua sense posar remei a la sobreexplotació de l’Albaida, malgrat ser este un riu que la mateixa CHX té classificat com permanent i no efímer.
Malauradament, el Torres i l’Albaida no són els únics rius valencians que, per decisió humana, estan este estiu sense aigua i sense vida. De fet, la llista és tan llarga que acabaríem prou abans citant els que sí que tenen aigua des del seu naixement fins a la seua desembocadura que els rius que patixen sobreexplotació humana.
L’actual política hídrica que patixen els nostres rius i la resta d’ecosistemes aquàtics valencians pràcticament impossibilita complir els objectius de la Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea (UE) que, per al 2027, ens obliga a assolir el bon estat ecològic de les nostres masses d’aigua, tant superficials com subterrànies. L’única bona notícia és que, al cap i a la fi, tot depén de decisions humanes. I, per tant, està al nostre abast aconseguir-ho.
Però, per a aconseguir-ho cal impulsar i consolidar una nova cultura de l’aigua que en molts casos xoca directament amb múltiples interessos econòmics o amb una alarmant manca de sensibilitat ambiental. Esperem que la transició ecològica (la de veres i no la propagandística) s’impose finalment i la política hídrica deixe de considerar els nostres rius com a canonades d’aigua per a gestionar-los com el que són: ecosistemes vius que cal preservar i conservar.
