CAPÍTOL PRIMER. Una mirada personal apassionada
Pasqual Rius, “l’espartero” era l’encarregat d’omplir els camps d’arròs d’Antonio Ferrer en les finques de Molí de Baix i Palafanga en terme de la Llosa. En primer lloc, parava la mobylette davant del pou just al costat de la Casa dels Anglesos, a cinquanta metres dels Estanys. Era una perforació oberta de 12 metres de profunditat i una derivació horitzontal de més de cent metres per sota del que ara és la zona recreativa i els jaciments paleontològics Casablanca, coneguts com l’Atapuerca valenciana. De la paret de la caseta motor eixia un forat on començava un sifó amb una misteriosa conducció subterrània que tenia el final, amb una altra conducció, en la corba del camí de La Ràpita. La segona canonada, portava aigua del pou de Quartons del Canari, ja en terme de la Llosa, construït just l’any 1984 de l’aprovació de la Llei d’aigües que considerava l’aigua subterrània i la superficial com a públiques i els aprofitaments, com concessions. Era una perforació de 34 metres de profunditat en la part més oriental de la muntanyeta de La Ràpita a escassos metres del motor de Jorge Gómez i Joaquín Sanz i de l’històric pouet de La Palafanga. Evidentment, fet de forma il·legal, típic dels comportaments caciquils que encara perduraven. Les dues conjuntament abastien en pocs dies durant el mes de maig l’aigua necessària per al cultiu de 120 hectàrees a tres quilòmetres de distància.
I també en pocs dies deixaven secs els Estanys d’Almenara, especialment els anys de sequera de la dècada de 1980-90.
Malauradament per a Ferrer, en aquella època havien aparegut a la comarca els primers grupets ecologistes locals (Acció Ecologista-Agró, Gecen, Ger) que començaven a donar la llanda en les marjals. Els nous intrusos portaven prismàtics en hivern i apuntaven en llibretes noms estranys de tota mena d’animals, molestant als caçadors que es consideraven amos i senyors de tot el que es movia o volava als terrenys, on cada centenar de metres s’anunciava “Coto de caza”. En aquells anys, eren més grans els vedats d’aquàtiques que la mateixa marjal. També eren els nous vinguts considerats com “els que faltaven” en moments de la primera gran crisi agrícola marjalenca, amb l’espantada de la Finca de Marcelino Alamar, la suspensió de pagaments de Pasqual Hermanos i la crisi bancària de Promobanc i de la seua filial Promociones Casablanca.
L’última dècada del segle consolidà la previsible catàstrofe de la manca d’aigua en la marjal. Al mateix temps que es multiplicaven els pous dels nous regadius de peu de muntanya de la Vall de Segó i La Baronia i desapareixien les vinyes, garrofers i oliveres del secà convertits en horts de satsumes, clementines primerenques i altres cítrics tardorencs, s’assecaven els ullals i fonts que alimentaven la marjal i augmentava la salinització de les terres de bajocars, tomatars i melonars. Malgrat l’aparició del reg per degoteig, el Palància i els aqüífers Algar-Quart i Salt del Cavall no eren evidentment la conca amazònica.
L’any 1995 ja havíem fet salvaments d’emergència dels centenars de petxinots i peixos dels Estanys dues voltes. La primera petició de declarar l’espai com a paratge natural municipal fou desestimada per l’ajuntament. Tanmateix, l’Ajuntament d’Almenara es va fer còmplice del grup ecologista Acció Ecologista-Agró i conjuntament vam denunciar els dos pous de Ferrer més pròxims als Estanys.
Al mateix temps, el grup ecologista va portar a terme un primer projecte de reintroducció d’una espècie que havia desaparegut de la zona al començament del segle XX: el Gall de canyar (Porphyrio porphyrio). Va ser amb diners de Consum-Eroski que ens permeté reintroduir aigües per la zona agrícola abandonada i arreglar la comporta entre l’estany gran i la séquia del braç i editar un fulletó explicant les virtuts de l’au en qüestió. Igualment, haguérem de demanar permisos als responsables de la venda dels terrenys que havien estat fins a eixe moment propietat de Pasqual Hermanos i Promociones Casablanca i finalment del Fons de Garantia de Dipòsits.
Curiosament, la zona central de la marjal entre Xilxes i Benavites havia anat passant a mans privades des que el Ministeri de Foment en 1864 havia donat la concessió de “los manantiales y canales” a una empresa anglesa per a la seua posta en disposició de fer activitats agrícoles i vendre l’aigua i després també la propietat en 1890 de tot el que havien transformat. Vint anys després, en 1910 va ser adquirida per la família Oscar Carvallo-Cecilia Meyer. S’establiren en Casablanca, obriren la fàbrica de conserva de tomates en 1930 i finalment, després de greus desavinences amb el règim franquista, ho vengueren tot a famílies afins al règim com eren Ferrer, Raga, Alamar, etc. Finalment, la “finca de Marcelino” (en aquell temps president de la Caixa d’Estalvis i monte de Piedad de Valencia, origen de Bancaixa). En eixe moment va ser adquirida per Pasqual Hnos i, després de la seua debacle, coincidint amb l’entrada de Chiquita Brands i Dole, va ser adquirida per altres particulars i l’Ajuntament d’Almenara, que promocionà una escola taller amb l’objectiu de millorar i modernitzar els cultius. Tots els projectes agraris fracassaren, entre altres motius, per la salinització de les terres agreujada per la manca d’aportació d’aigua dolça dels ullals i l’error estratègic de cultivar també en hivern la marjal. Sent estes unes terres que estan a nivell o per sota del nivell de la mar i que des de centenars d’anys abans havien estat dedicades en hivern a renovar i dessalinitzar l’albufera (les paraules àrabs marjal i albufera es conserven de l’època andalusina i es corresponen a “aiguamoll” i “llac”), seguint els criteris dels palafanguers occitans del segle XIV.
Per a fer visible que el problema no era simplement “que no plou”, sinó que s’extreia més aigua de la recàrrega natural dels cicles plujosos/secs típics del mediterrani, estrenarem uns “monos” de color groc de talla única (que continuem utilitzant trenta anys després) i férem la primera “acció directa, pacifica però contundent” al pou més pròxim a la Casa dels anglesos (hui Centre d’Interpretació). Quan Pasqual posà en marxa el motor i desaparegué amb la mobylette, col·locàrem una parada de fusta artesanal en l’eixida de l’aigua i la dirigirem a la cuneta junt amb la carretera fins que arribà a l’estany nord. Després pintarem en la paret “Salvem l’Estany”. Tot davant de les càmeres de Canal 9. Curiosament, l’endemà a les notícies aparegué l’acció, però el missatge va ser el contrari: un grup ecologista havia protestat… perquè no plovia i l’Estany s’havia assecat.
CINC ANYS DESPRÉS DE LA DENÚNCIA, LA CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DEL XÚQUER VA CLAUSURAR ELS DOS POUS DE FERRER.
Escrit per Enric Amer, activista d’Acció Ecologista-Agró i membre històric del col·lectiu comarcal de la Plana Baixa.
Pròxim capítol el 28 de març de 2025
