Si extrapolem les dades de febrer a tot l’any, el nombre d’incendis es duplica respecte la mitjana
Encara no s’hauran refredat totalment les cendres del greu incendi de Tàrbena, quan hem tingut notícies d’un nou incendi a Barxeta, que sortosament sembla que està controlat. Tampoc este foc és degut a un llamp. Tampoc, com l’anterior és “natural”. Els dos, com la immensa majoria d’incendis que patim al País Valencià, són de causa humana, i això vol dir que es podria haver evitat d’haver existit una estratègia, una organització, i uns mitjans, majors i millors que els actuals, dedicats a la veritable prevenció: evitar els focs d’origen humà, per definició evitables. Però sembla que no tenim recursos, perquè la majoria de les inversions dels Plans de Prevenció van a parar a altres actuacions que no eviten els focs. Estem veient la conseqüència d’eixa política inadequada i injustificable.
Al gener d’enguany vàrem patir 31 incendis. Al febrer 57. I no podem donar dades més recents perquè encara no s’han publicat les estadístiques oficials i s’imposa la prudència. Tampoc, cap d’estos 88 incendis han estat per causes naturals. Tots per actuacions, instal·lacions o estructures humanes, les quals, en general, ja es coneixen i es tenen identificades, al llarg de dècades d’incendis.
El nombre anual d’incendis ens indica que la prevenció d’incendis no ha millorat en les darreres dècades
Cal considerar que gener i febrer són els mesos en els quals estadísticament hi ha menys incendis. Clar que ara, ja estem en ple canvi climàtic, i açò complicarà les coses. Si extrapolem, per exemple, les dades de febrer a tot l’any, resultarien quasi uns 700 incendis. Xifra que està molt prop del doble de la mitjana anual d’incendis, un poc per damunt dels 400. Sense considerar que, a ple estiu, les condicions climatològiques seran més adverses (probablement). Per tant, el panorama no resulta gens afalagador, sinó molt preocupant. L’indicador més clar de l’eficiència en la prevenció dels incendis és el nombre anual d’incendis. En l’extinció les coses han millorat al llarg dels anys. Per descomptat, gràcies als grans esforços econòmics, humans i organitzatius invertits, i l’experiència acumulada, a més del treball abnegat dels bombers). No es pot dir el mateix en matèria de prevenció. Continuem tenint mitjanes semblants als anys 70-80, quan comencem les dades fiables.
Insistim en l’apliació d’alternatives a pràctiques com les cremes agrícoles, que augmenten el risc d’incendi
No hi ha cap excusa per a no dedicar més diners, més esforços i una estratègia molt més decidida a evitar els focs. No hi ha cap motiu per a no reforçar més la veritable prevenció, que ara rep un percentatge miserable de les inversions als plans de prevenció. No hi ha cap excusa per no bastir com més aviat millor una alternativa, coneguda i viable a les cremes agrícoles, per exemple. Però també es requereixen inversions majors en actuar sobre infraestructures elèctriques mal ubicades o sense mesures exigents de seguretat. També cal una major i millor regulació d’altres activitats humanes de risc. Siguen en relació amb l’ús de maquinària, obres, activitats d’esbarjo, circulació de vehicles de motor en àrees d’alt risc, etc. Les activitats de vigilància, dissuasió i regulació d’usos, que cal incrementar per a millorar la prevenció, no requereixen grans inversions. Tampoc necessiten grans maquinàries, ni cars projectes i, a més, generen més llocs de treball. Però estes actuacions necessàries, que no ten cap impacte ambiental i que eviten focs o els detecten de manera molt ràpida, reben percentatges ridículs dels pressuposts. Totalment injustificables quan la prioritat hauria de ser justament, evitar focs.
La prevenció és clau per reduir la virulència i extensió dels focs, en un context de canvi climàtic que no fa més que agreujar estos factors
No val l’excusa, que tant repeteix l’administració i alguns tècnics, de què “els incendis per llamps no els podrem evitar mai”. Val, estos no es poden evitar (encara que es podria millorar el protocol per aconseguir una millor previsió, localització, detecció pràcticament immediata i primera intervenció veritablement ràpida, amb mitjans adequats, quan no es pot accedir per terra). Però si evitem gran part dels altres, que sí que són evitables, canviaria molt el panorama. Si en comptes de 400 incendis anuals, només foren 80, la diferència en extensions cremades, en despeses d’extinció, en pèrdues materials, ambientals, culturals i humanes… seria immensa. La lluita contra el foc esdevindria molt menys complexa i dura que ara. Tampoc val l’excusa de què els llamps són pocs en percentatge, però “són els que més grans incendis generen”. Açò és totalment fals. En el cas dels GIF (incendis de més de 500 ha) també els llamps són minoria (menys del 20%). Molts dels més grans i greus incendis que hem patit, ha estat per causes humanes, evitables. Generats moltes vegades per negligències absurdes i que no haurien d’haver ocorregut mai.
Amb el canvi climàtic, l’extinció es farà cada vegada més difícil. Més motius encara per a actuar abans que s’inicie el foc, quan ja serà massa tard. Quan han d’actuar els equips d’extinció (i menys mal que els tenim) és perquè ja ha fracassat la primera fase, la prioritat, la clau: la prevenció. Si no invertim més a evitar els incendis, ja podem fer enormes “tallafocs” i obrir més camins que, quan les condicions siguen adverses (i ho seran cada vegada més), si no hem evitat el foc, les flames botaran fins a les discontinuïtats més amples. Esperem no arribar a veure-ho. Esperem que escomencen, tan prompte com es puga, a dedicar més recursos a la prevenció. Ens resultaria enormement més barat i tindríem menys incendis i millors boscos. La prevenció actual es pot millorar molt i cal fer-ho urgentment.
