Article d’opinió del nostre company José Juan Sanchis
Durant les acaballes del mes de juliol hem seguit amb enorme preocupació l’evolució de l’incendi forestal de La Ribera de l’Ebre, que ha calcinat més de 5.000 hectàrees a la província de Tarragona. Les flames es van quedar a només tres quilòmetres de la central nuclear d’Ascó. Afortunadament, el treball dels bombers i la sort van evitar que l’incendi arribara a la nuclear. I diem sort perquè l’atzar va fer que el vent bufarà en els moments crítics en direcció contrària a la central.
Este incendi forestal ha demostrat de nou la vulnerabilitat de les nuclears, unes instal·lacions la seguretat de les quals no ens podem permetre que depenga de l’atzar. I hem de tindre en compte que el risc no sols era que el foc arribara a la central, sinó també que poguera interrompre el seu subministrament elèctric extern.
El sistema de refrigeració del nucli d’Ascó, com el de qualsevol altra nuclear, no pot funcionar amb l’electricitat que produïx la mateixa central. Necessita, almenys, una línia d’alimentació externa. A Fukushima, per exemple, el tsunami de 2011 va arrasar les línies elèctriques d’alimentació de la nuclear japonesa. I açò va ocasionar la fusió de tres reactors i greus problemes en diverses piscines de residus radioactius, instal·lacions que també han d’estar constantment refrigerades.
A la central nuclear de Cofrents, en el fatídic estiu de 2012, ja vam viure una situació pareguda a la d’Ascó com a conseqüència de l’incendi forestal de Dosaigües. El foc es va quedar a més de 10 quilòmetres de la nuclear valenciana, però va afectar una de les línies d’alimentació de la central, fet que va obligar a posar en marxa un dels grups dièsel d’emergència.
Siga per fallada humana i/o de disseny, com va succeir a Txernòbil o Harrisburg, o per fenòmens naturals catastròfics i imprevisibles, com potser un incendi forestal o un tsunami com el de Fukushima (on a més a més es va combinar amb una manca d’inspecció i control), la realitat és que els accidents nuclears ocorren. I ocorren massa sovint: un molt greu cada 10 anys de mitjana.
A més a més de Txernòbil, Harrisburg i Fukushima, tenim els casos de les centrals nuclears de Kashiwazaki-Kariwa al Japó i la de Metsamor a Armènia, que van patir greus danys a causa de terratrémols. I als Estats Units d’Amèrica més d’una desena de nuclears han vist danyades les seues línies elèctriques per l’impacte directe d’huracans. I no podem oblidar que Cofrents, durant la seua construcció, va patir importants inundacions per una gota freda.
El risc en una central nuclear, com en qualsevol altra instal·lació, es pot minimitzar, però mai no es pot eliminar. I en el cas d’una nuclear no podem oblidar que les conseqüències d’un accident no tenen possible parangó amb el de qualsevol altra instal·lació. Per això, hem d’apostar per l’energia solar, l’eòlica i la resta de renovables, que ja són més segures, netes i barates que la nuclear.
José Juan Sanchis, portaveu de la plataforma Tanquem Cofrents on representa a Acció Ecologista-Agró.
La plataforma Tanquem Cofrents està formada per Acció Ecologista-Agró, Ecologistas en Acción, Greenpeace, Plataforma Per Un Nou Model Energètic, Salvemos Mijares, Marfull, Xúquer Viu, La Ribera en Bici, Espai Alternatiu, Intersindical Valenciana, CGT, PAH-València, Associació de Damnificats per l’Incendi de l’Alcalatén (ADIA) i el Moviment Ibèric Antinuclear (MIA).
Este article va ser publicat originalment pel diari Levante-EMV el passat 9 de juliol.
