Reflexions de Maria Sintes, metgessa i companya de València en Bici-AE Agró, sobre la voràgine de la pandèmia del COVID-19
A finals de desembre de 2019 es van detectar les primeres pneumònies mortals en el mercat de mariscos i vida salvatge de Wuhan. Durant el mes de gener de 2020 es van anar comptabilitzant els casos importats i nadius fora de les fronteres xineses. El 31 de gener es confirma el primer cas importat en l’Estat espanyol en la Gomera i el 24 de febrer el primer en la península, en concret a Catalunya. A partir d’ací, durant el mes de març, assistim a un augment alarmant de casos pel contagi comunitari. El 14 de març el Govern implanta l’actual Estat d’Alarma, que confina a la majoria de la població en els seus domicilis.
Este temps pot semblar molt a l’opinió pública i mediàtica quan es viu en un Estat d’Alarma i centenars de missatges falsos i irresponsables circulen per Internet i xarxes socials creant confusió. Però, és poc temps per a fer-se amb les dades essencials sobre el coronavirus COVID-19 que permeten prendre decisions encertades, que no s’hagueren previst després d’altres pandèmies similars.
A estes dificultats científiques de coneixement s’afegixen les condicions de vida mundials actuals, que han propagat ràpidament la infecció, i també les diferències de reacció dels governs i dels sistemes sociosanitaris de cada país. Hi ha models matemàtics de contagis i mortalitat que ens situen en escenaris possibles. Però, existix poca reflexió profunda sobre les causes d’este succés, que ens ha mudat sobtadament la vida i ens ha trobat vulnerables com a població en el nostre dia a dia.
Durant este temps he continuat treballant com a metgessa en la consulta d’atenció primària. Els professionals de la sanitat ens hem dedicat a estudiar tot el que hem pogut este agent infecciós, mentre organitzàvem l’atenció adequada a la població . M’agradaria aportar alguns aspectes sobre els quals he reflexionat al mateix temps.
Destrucció d’hàbitats salvatges i consum d’animals
La teoria més acceptada és que el focus de la pandèmia sorgix en un mercat on comercien amb animals salvatges vius. Els humans colonitzem i destruïm hàbitats salvatges i nombroses espècies es veuen obligades a sobreviure en entorns degradats. També capturem animals en el seu hàbitat o els criem en condicions d’amuntegament per a consum humà.
Tot això fa més fàcil la transmissió de malalties infeccioses entre éssers humans i altres éssers vius. Caldria reflexionar i actuar sobre el desequilibri ecològic que produïxen les nostres activitats humanes. L’ecologia és una matèria sempre pendent. No s’aborda amb la urgència deguda. El greenwashing polític és una manera irresponsable d’actuar que té conseqüències molt importants en el nostre futur com a espècie.
L’article de 2008, publicat en Nature, Global trends in emerging infectious diseases ja constatava que l’augment de les malalties infeccioses emergents prové de zoonosis procedents d’animals salvatges. Advertia que els nostres esforços haurien d’anar destinats a preservar la biodiversitat animal, conservant els seus hàbitats sense interferències humanes.
La cultura de la hipermobilitat en un món globalitzat
Les persones infectades en el mercat d’animals salvatges han propagat el virus a una velocitat fins ara desconeguda. Amb el nostre model actual d’hipermobilitat hem convertit un brot local en una pandèmia global en un temps rècord. Ens desplacem contínuament per qüestions de treball globalitzat i per oci, cada vegada més lluny, cada vegada més ràpid, cada vegada més sovint.
Caldria reflexionar i actuar sobre els models productius actuals, deslocalitzats i globalitzats, i sobre els desplaçaments laborals obligatoris que produïxen, així com el transport de mercaderies. D’igual manera caldria reflexionar sobre el model d’oci com a negoci que ha generat un hiperconsum del desplaçament en transports altament contaminants.
Sense anar més lluny, el creuer Diamond Princess va aparéixer com una excepció en llistats de països sobre números d’infectats. El creuer va quedar en la mar amb 3.700 viatgers, sense pertànyer a cap país. Alguns dels creueristes van patir símptomes compatibles amb infecció per coronavirus i van donar positiu, continuant en quarantena sense poder desembarcar. La transmissió a Espanya va arribar amb un turista amb avió i els esdeveniments esportius i festius internacionals es van continuar desenvolupant malgrat l’alerta sanitària.
Prevenció o tractament
Els països desenvolupats que no estan sent capaços d’aturar la corba de contagis són els que han invertit prioritàriament en tecnologia hospitalària, infravalorant l’educació poblacional i infrafinançant els serveis d’atenció primària i salut preventiva, que també necessiten tindre equips organitzats, competents i ben dotats. No oblidem que l’atenció primària és el servei que atendrà el 80% dels casos, que seran de lleu a moderats, i derivarà adequadament als que empitjoren. I que salut preventiva és el servei de detecció primerenca de casos primaris, estudi de contagis i aïllament efectiu de casos secundaris, una tasca imprescindible en el control d’infeccions.
Els països sense recursos en salut pública i atenció primària són els que patixen el creixement exponencial de contagis que desborden els hospitals i les unitats de vigilància intensiva (UVI) amb el consegüent augment de la mortalitat. Hi ha qui advoca per augmentar els llits de vigilància intensiva, però és millor estratègia previndre les malalties que tractar-les. Tots preferiríem no emmalaltir a viure l’experiència de ser intubats i pensar que podríem morir.
En residències d’ancians, presons, habitatges tutelats… on l’aïllament individual està dificultat, és urgent diagnosticar i atendre per a evitar el contagi massiu en població vulnerable. Això es fa si s’ha conservat una estructura sociosanitària sòlida i ben formada en la base, dotada de recursos àgils i amb certa autonomia pel bé comú.
Caldria repensar el model sanitari, massa temps objecte de lluita electoralista i dividends econòmics. El “tenim la millor sanitat del món” és un discurs utilitzat molt a la lleugera. Es construïxen nous hospitals que donen titulars en els mitjans de comunicació, mentre es continuen infrafinançant els serveis d’atenció primària que, insistisc, són els més utilitzats per la població.
El personal sanitari de primària i urgències porta denunciant des de fa dècades el repartiment desigual dels recursos, la deficient organització i la saturació de les consultes. Ara, durant este Estat d’Alarma, les persones ixen a aplaudir i a fer costat als serveis bàsics pel seu treball i els que estem en primera línia ho agraïm. Però, m’agradaria recordar a tots que el moment de fer costat a la sanitat pública i universal és sempre.
He de matisar que amb sistema de salut no em referisc només a metges, infermers i equips de diagnòstic. Perquè durant molt de temps, la mala gestió ha empitjorat molts serveis silenciats i invisibilitzats, com per exemple els serveis de neteja o manteniment, precaritzats i subcontractats indignament i que són essencials en l’àmbit sanitari.
Mitjans materials, equips de protecció i col·lapse del sistema
Es preveu un augment de casos en les setmanes que estan per vindre. El mecanisme de transmissió s’assembla a una grip. Per això es recomana extremar les mesures d’higiene. Si es patixen símptomes lleus o moderats, romandre en domicili amb la finalitat de no estendre-ho, en lloc de peregrinar pels serveis sanitaris a la recerca d’un tractament que en estos estadis no existix. Això hauria de ser així en general, amb tots els refredats, constipats, virosis, grips… per a no tindre, com tenim, consultes col·lapsades tots els hiverns.
En el cas de la infecció pel COVID-19, un percentatge més alt es convertixen en casos greus i mortals, per la qual cosa són necessàries estes mesures i altres addicionals per a no propagar-lo. Quan a principis de febrer no estàvem en el pitjor escenari, ens faltava el material de protecció addicional en els centres de salut i hospitals. Molts sanitaris han contret la infecció i han emmalaltit.
Caldria reflexionar com no tenim els mitjans materials atés que episodis com estos són recurrents. És fonamental ser autosuficients en la producció d’esta mena de materials. Per què no ho som? Té l’Estat o les autonomies competents poder per a fer arribar els equips adequats als professionals?
Una solució a esta manca seria disposar de material reutilitzable que es poguera esterilitzar en lloc d’usar i tirar guants, bates, màscares… La quantitat de residus que es generen és extraordinària. Per exemple, la sanitat francesa consumirà 24 milions de màscares d’un sol ús a la setmana. Per què no fer costat a la indústria local que fabrique material reutilitzable?
Hauríem de ser conscients en el sistema sanitari de la petjada contaminant que generem i de la nostra responsabilitat en la lluita contra el Canvi Climàtic. Si la crisi del COVID-19 és greu, no serà res en comparació amb les conseqüències del calfament global del qual som en part responsables.
Marian Sintes, metgessa de família i comunitària en el Centre de Salut de Patraix, vocal de València en Bici en la Comissió Permanent d’Acció Ecologista Agró i coordinadora de Mobilitat i Salut en ConBici, la coordinadora estatal en defensa de la bici.
*Este article va ser publicat originalment en castellà el 31 de març de 2020 en eldiario.es.
