Article d’opinió de les dones d’AE-Agró
Tan encertada com esperançadora la frase d’Alicia Puelo que ens servix per a titular este article, perquè subratlla la connexió que existix entre el feminisme i l’ecologisme. Tots dos moviments convergixen en un punt: UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE, món al qual aspiren i pel qual lluiten tots dos moviments. L’ecologisme reconeix al feminisme com a ideologia i moviment social pioner i amb ell dialoga empàticament per a dissenyar i proposar altres formes d’organització econòmica i social contraposades a les de dominació i control masculí pròpies del sistema capitalista, en guerra permanent amb la Natura i les dones.
Tal com repetix incansablement Yayo Herrero, el capitalisme nega que som éssers dependents de la Natura i que formem part d’ella. També nega que som éssers interdependents, que necessitem ser cuidats, especialment en determinats cicles de la vida: infància, vellesa i malaltia. Les dones s’han ocupat d’això, no per la seua major habilitat, dots innats o genètics, sinó per imposició social patriarcal i sempre en espais invisibles per a l’economia i per a la política. Fora del concepte de producció, les cures no són valorades i no es consideren una ocupació. No se’ls posa, per tant, un preu i no generen cap dret. D’esta manera les dones cuidadores es convertixen i són percebudes socialment com a ciutadanes devaluades.
Però, podria funcionar el sistema sense estes crosses? O, en sentit contrari, comptabilitzant este cost seria viable per al capitalisme? No ho seria. Com tampoc se sostindria si assumira els costos d’explotació dels recursos naturals, de la contaminació de l’aire, de l’aigua, del sòl i altres agressions a la Natura. En resum, les dues formes d’explotació descrites, són les dues principals violències exercides pel sistema patriarcal que el sosté: la violència contra la Natura i la violència contra les dones.
Cert és que el model ha fracassat i que esta violència té conseqüències que ja estem patint: la falta de reproducció i els efectes devastadors del Canvi Climàtic. Quant a l’enfocament del rol reproductor de les dones que ens imposa el senyor Casado, dir que no és més que una altra provocació i una falta de respecte cap a les dones. No s’adona que nosaltres, ni ens subordinem ni ens subordiscrimina ja ningú més. Haurà d’anar fent-se a la idea.
Qualsevol Homo ancestor de la seua talla i de la talla de les seues “no bones” companyies sap de sobres que, des dels anys 80 del passat segle, hem superat els límits físics del Planeta. És a dir, que la humanitat es veurà obligada a viure amb menys energia (llevat que no es faça la transició completa a les renovables) i menys recursos naturals. L’única solució en data de hui és planificar com ho abordarem, com ens adaptarem, si bé de forma justa o de forma violenta.
La “vella ona” de cavernícoles negacionistes del Canvi Climàtic i de la violència contra les dones, amb el seu individualisme classista i insolidari, ens obliga a buscar una alternativa progressista que millore la vida de la majoria, especialment de les dones, i protegisca el Planeta. Perquè en cas contrari, l’actual populisme de dretes o feixisme emergent intentarà imposar una societat més desigual, més dividida i més violenta.
Naomi Klein ens recorda que “som l’última generació de la despreocupació, de poder imaginar que no hi ha límits al que podem extraure”. Per tant, si no actuem des d’ahir, seran només els sectors privilegiats els que mantindran el seu estil de vida a canvi que un nombre creixent de persones es vegen obligades a renunciar a uns mínims de qualitat de vida. Com a exemple, a la vista tenim la greu situació de les persones refugiades.
Encerta Rafa Cervera quan afirma que, si un insult digne d’un pati de col·legi és susceptible de convertir-se en una arma ideològica (en concret el terme feminazi), la cultura, font i arrel de tantes coses, és l’únic antídot infal·lible contra l’estupidesa. També és necessari el desafiament al patriarcat de consentiment actual, que amenaça de convertir-se de nou en patriarcat de coacció, i la crítica a l’actual model econòmic, social i cultural, sense el qual no es pot sostindre. És necessari per al patriarcat.
Només sobre estes bases serà possible establir una estreta relació entre homes i dones i avançar cap a la construcció social igualitària, sent els homes coresponsables en el treball de la supervivència, reorganitzant per a això els temps de les persones. Els homes han de renunciar a donar la callada per resposta i als seus pactes de silenci, actituds que només contribuïxen a mantindre en peus les estructures masclistes de poder. Han d’abandonar les seues resistències passives i donar suport a la veu de les dones. La clau, com referix Octavio Salazar, no és arribar a una nova masculinitat, sinó acabar amb la masculinitat androcèntrica de control, domini i conquesta.
Quines pautes podem seguir per a aconseguir-ho? Només practicant un radical canvi de direcció basat en un canvi de valors, els eixos dels quals siguen l’ecojustícia i l’equitat. Per a això hem d’incloure el principi bàsic de la paritat en tots els àmbits socials i incorporar a totes les temàtiques socials la consciència de la situació de desavantatge del col·lectiu femení i la necessitat d’implementar mesures d’igualtat. A més a més, cal accionar políticament amb perspectiva no de gènere sinó feminista en totes les polítiques, inclosa la mediambiental.
Per descomptat, cal prioritzar les cures com a centre de les polítiques públiques i deixar de prioritzar els beneficis monetaris, la qual cosa comporta centrar-se en les persones, en les necessitats col·lectives i deixar de prioritzar els beneficis econòmics. Hem d’aconseguir una qualitat de vida digna per a totes les persones, basada en una acció radical de protecció del medi ambient. La deterioració de la natura afecta principalment en qüestions de salut a les dones i, en el cas dels països en desenvolupament, no solament a la salut, també a la seua supervivència.
A més a més, hem de superar el contracte social i sexual i les subjectivitats que dominen el model de convivència i implantar la coresponsabilitat. Cal també desmercantilitzar les polítiques i les relacions econòmiques i abandonar el fals objectiu del creixement quantitatiu i qualitatiu, de la mentida de la individualitat, reduint dràsticament el consum. El creixement il·limitat no és possible, no solament per l’escassetat de recursos naturals, sinó per la impossibilitat de gestió i assumpció dels contaminants i residus que es generen pel model productiu. Per això, s’ha de reduir la pressió i reduir l’extracció de recursos naturals mitjançant un procés d’adaptació a data de ja.
Finalment, cal posar la vida en el centre i apostar per la sobirania alimentària, pel disseny de les nostres ciutats basat en l’autosuficiència dels barris, per la disminució del balafiament energètic i pel foment de les relacions de proximitat i per l’afectivitat entre les persones i cap a la Natura. Corren temps de canvi. Hem de construir una societat democràtica i paritària. L’ona és cada vegada més gran: les dones ja ho hem demostrat i ho demostrarem eixint al carrer de nou este 8 de març.
També les estudiants, en el moviment Fridays for Future, ens convoquen per a eixir amb elles al carrer el pròxim 15 de març a protestar per la inacció política enfront del Canvi Climàtic. El compromís de totes i de tots amb tots estos canvis suposarà l’acte de lleialtat imprescindible cap a les generacions futures, cap a la vida i cap al mateix Planeta que reclamava Ynestra King.
Dones d’Acció Ecologista-Agró.
Una versió reduïda d’este article s’ha publicat este 8 de març en Levante-EMV.
