Article d’opinió del nostre company Miquel Aguilar
El que no vam creure que poguera passar en el segle XXI, una guerra a Europa, està passant. La sorpresa ha sigut gran per a la població, potser no tant per als que mouen els fils de la geopolítica, ja siga els EUA, UE, o la mateixa Rússia. Des de la crisi financera global de l’any 2008 les males notícies no paren de succeir-se, i quan a penes estem eixint de la pandèmia de la COVID ja tenim una altra crisi en forma de guerra a Ucraïna.
La inadmissible agressió del president rus a Ucraïna està tenint un efecte devastador sobre la població d’aqueix país, amb milers de persones mortes i milions de refugiades. Tindrà efectes devastadors sobre les infraestructures i l’economia del país i també de tota Europa. En un món interconnectat econòmica i socialment, la guerra posa en qüestió la vida i la supervivència en episodis com el bombardeig de la major planta nuclear d’Europa, i amb la possibilitat d’una guerra d’anihilació.
Una de les últimes propostes aprovades als EUA per a pressionar a Putin és la de deixar de comprar el gas rus. Automàticament el preu de la llum a Espanya ha pujat per damunt dels 500 €/Mwh. Potser és una puntada a Putin, però en el cul de la ciutadania europea. En un món cada vegada més xicotet i interconnectat les polítiques imperialistes, si sempre han sigut rebutjables i perjudicials per a la població, ara ho són més.
Els pobles exigeixen pau i col·laboració i no enfrontaments. S’ha demostrat en la pandèmia amb les mesures sanitàries i econòmiques per al rescat dels més vulnerables, però ara la vella política torna a la càrrega. Es va veure a l’Iraq amb l’apropiació del petroli i ara potser es pretén l’apropiació del gas rus. Tot a costa de la vida de les persones. Amb cada vegada recursos més escassos, i menys energia disponible, els enfrontaments són majors i ens poden conduir a la destrucció. Només l’acció decidida dels pobles pot evitar-ho.
L’escassetat de materials i d’energia és una realitat inqüestionable i perdurable, però que empreses i institucions no volen reconéixer. Per contra, ens volen fer creure que tot tornarà a la normalitat. Pot ser que es troben noves fonts d’energia barata, encara que l’escassetat de matèries primeres indica més aviat el contrari, però la realitat és molt tossuda i mentrestant la deterioració de la vida de les persones continua augmentant, i un altre punt la del planeta. Les coses sembla que no podran ser com abans. Davant una crisi com la de la pandèmia, la població espanyola ha respost amb dignitat als sacrificis, perquè comprenia que era necessari fer-los. Ara la resposta davant la crisi de refugiats d’Ucraïna també ho està sent. Ací és on les institucions i les empreses han de donar resposta.
Potser algú pensa que produirem cotxes elèctrics com abans produíem cotxes de combustió i que tot seguirà igual. Però la ciència ens està dient que no és possible, que no tenim materials ni energia suficients. Però ací s’està posant el gruix dels esforços i dels diners, diners públics dels impostos que paga bàsicament les persones assalariades, els autònoms i autònomes, i les petites empreses. I mentre el transport públic fet un desastre, incloent els serveis de rodalia, cada vegada més deteriorats. Tots els diners per a les obres de l’AVE.
Empreses i institucions es mouen amb els paràmetres de sempre, es pretén el creixement a curt termini, encara que el resultat és l’estancament durador. I mentrestant, els diners públics és per a les grans empreses. El creixement econòmic no dona més de si i sobre els diners públics ja tenim exemples que no és una bona política. L’espectacle d’empreses automobilístiques com la Ford enfrontant als treballadors a veure qui s’ofereix més barat és indignant, i governs autonòmics oferint-se a les empreses com Volkswagen perquè els facen el favor d’instal·lar-se en la seua terra, també.
Ha d’imposar-se una altra manera de viure amb menys i ha de ser més solidària. Els joves ja saben que no viuran millor que els seus pares. Les noves propostes sobre una economia estacionària i resilient ja estan entre nosaltres, una que repartisca el treball, que oferisca oportunitats per a tothom, conformement a la capacitat dels territoris d’oferir recursos, i amb idees com la setmana laboral de 4 dies que alguns suggereixen. Les polítiques actuals no donen resposta a la crisi permanent en què vivim, una crisi social i ambiental. Necessitem una altra política.
Miquel Aguilar, membre del col·lectiu comarcal d’Acció Ecologista-Agró Camp de Morvedre.
*Este article va ser publicat pel diari Levante-EMV el 29 de març de 2022.
