Article d’opinió del nostre company Boro M. Tarín
Assistim amb molta preocupació a una nova gran extinció. La biodiversitat retrocedix com a conseqüència de la contaminació i de l’explotació productivista i insensata del medi ambient. El calfament global és una realitat indiscutible que posa en risc la vida tal com l’hem coneguda. El temps s’acaba i l’ordre social de la humanitat necessita una profunda revisió filosòfica, ideològica i emocional. Més no és necessàriament millor. Ni molt tampoc garantirà el somni promés d’un món feliç. L’Emergència Climàtica que s’ha declarat per científics i institucions internacionals confirma la solvència de l’ideari ecologista.
De totes les persones depén evitar que la utopia no siga substituïda per l’últim malson. Des del triomf de la tecnologia que apadrinà la primera revolució industrial, la nostra espècie s’ha cregut superior després de domesticar l’energia fòssil. Més enllà de la supremacia dogmàtica, més enllà de l’exercici capritxós del poder polític sobirà, l’espècie humana sembla estar segura que és més important dominar-lo tot fins a l’esgotament, que complaure’s en una amable existència al costat de la natura.
Diuen que vam conquerir la Lluna. I alguns estan convençuts que la humanitat podrà escapar al seu infortuni migrant a un altre planeta. El nostre antropocentrisme universal condiciona l’evolució de la vida en la Terra, es comporta com una fi que ignora els mitjans, que galopa al llom de l’expansió desencadenada per l’esclat del Big Bang.
Equivocadament, una part de la humanitat identifica progrés i desenvolupament amb creixement econòmic. Amb anar constantment per més, sacrificant territori, atmosfera i clima que no tenen valor perquè són gratuïts, no costen res per un pacte sobreentés que es demostra alié a l’interés general. L’explotació del medi gratuït seduïx irremeiablement al grup i a l’individu, convencent-los amb un ideari de llibertat darrere del qual s’oculten el liberalisme i el llibertarisme individualistes, reforçant la seua toxicitat amb promeses falses de prosperitat, ocupació i competitivitat.
Confosos pel circuit de consum compulsiu contribuïm a l’enriquiment especulatiu d’alguns. Res, o quasi res, de solidaritat. Com a molt, alguna engruna d’antiquada caritat. En este moment patim una crisi sanitària, social i econòmica, la gestió de la qual és un exemple d’esta fugida suïcida cap a una fortuna impossible d’aconseguir.
S’enganyen els que pensen i diuen que resoldrem els efectes negatius del COVID-19 invertint, consumint o reconstruint una “nova normalitat”. La realitat és ben diferent i ha demostrat els errors comesos en el passat, insistentment retrets pels ecologistes en defensar el consum de proximitat, el respecte al territori o recordant els efectes negatius del carboni sobre la qualitat de l’aire que respirem, la temperatura i les estacions climàtiques que, fins al moment, formaven part del nostre coneixement de l’“antiga normalitat”.
Cal reduir abans que reciclar. Cal reutilitzar per a conservar els recursos naturals que estan bé en el seu lloc original. El consumisme de la modernitat és negatiu. Resta, no suma, i esgota els recursos disponibles. Comerç just, desenvolupament de serveis col·lectius per a tots i totes, sanitat, educació, dependència, integració, cooperació, governança, responsabilitat social, justícia fiscal i, sobretot, prudència. És urgent reparar els danys ocasionats i rescabalar al medi natural.
Una altra vegada en la cruïlla, davant l’abisme colapsista, com el navegant que temia a l’horitzó en la terra plana de l’època medieval. Mentrestant, com a fongs, sorgixen les comissions de reconstrucció de la normalitat. L’estat, la comunitat autònoma i l’ajuntament dissimulen les seues intencions oferint ansiolítics que tranquil·litzen al públic en general.
Una tornada a més del mateix. Supressió de barreres ambientalistes. Lleis menys exigents per a aprofitar gratuïtament els recursos naturals. Res de compensacions. Res de limitacions. Sacrifici de lo públic. Producció i consum. Solucions mediates que haurien de portar a la desitjada “nova normalitat”. Però, no servixen per a adaptar-nos a esta “realitat diferent”, que s’ha instal·lat definitivament en la recurrència d’epidèmies víriques que es propaguen pels cels de la globalització contaminant-ho tot.
El Planeta té límits. Des d’esta premissa, l’ecologisme proposa conciliar a l’espècie humana amb la natura. Cal aconseguir l’harmonia en l’eco-existència, administrant amb prudència els recursos de la Terra, moderant l’aprofitament econòmic en el present, respectant el dret de les generacions que estan per vindre. Però, sotmesa a la norma, la humanitat s’encamina a adaptar-se a la situació sense transformar el sistema d’organització econòmica i social. Transició ecològica i estratègia per al Canvi Climàtic s’utilitzen com a marques verdes per a decorar el trist escenari de la demagògia del poder.
Els que manen o pretenen manar saben reconstruir, reedificar, reordenar. No saben preveure, reparar, desurbanitzar, naturalitzar o esmenar. Encara que acreditats científics de Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) apunten a l’agressió sobre el medi ambient com un factor principal desencadenant de la pandèmia, els governants no volen atendre els criteris ecologistes i es mantenen en la prioritat del rèdit immediat mesurat en vots, adhesions i seguidisme de la rància política de sempre.
Sense idees originals, enyorant el New Deal, el Pla Marshall i somrient sonorament com el personatge de Berlanga, es mostren incapaços de resetejar l’equip per a tornar a començar. Es repetixen les històries, els arguments, les finalitats perseguides i s’aparca la solució dels problemes de fons. La història els jutjarà. Mentrestant, les ecologistes continuarem pensant que lluitar per l’esperança, sense violència, cap a un futur verd, és l’única possibilitat.
Boro M. Tarín, membre de la Comissió de Territori d’Acció Ecologista-Agró.
*Este article va ser publicat originalment en castellà el 21 de maig de 2020 en eldiario.es.
