Article d’opinió de Carles Arnal
No tenim encara les dades oficials definitives d’este estiu, però de moment, el resultat al nostre territori és prou bo. Ja hem acabat l’estació més càlida i seca (almenys al clima mediterrani, que és el que ens correspon, una raresa a escala planetària) i les dades són esperançadores, però no oblidem que, ara, el risc d’incendi s’amplia a tot l’any; fins i tot el perill d’un greu incendi.
No obstant, sí que tenim la percepció què és l’estiu més càlid mai vist (açò està ja totalment confirmat) i que passem un període de sequera, molt lamentable, que s’afegeix a aquestes temperatures desmesurades (açò no és ja tan clar, en el nostre cas). Tot feia témer, a molts tècnics i administracions, que este estiu tindríem molts i greus incendis, com ja semblava anunciar el gran incendi de Vilanova de Viver, ocorregut al març d’enguany (a causa, paradoxalment, d’unes feines de “neteja” de vegetació per a previndre incendis).
Ja en primavera es profetitzaven els grans incendis que patiríem este estiu. Així semblava que passaria, com confirmaven els gravíssims incendis al Canadà, Hawaii, Canàries, Grècia… Tanmateix, ja acabat l’estiu, les xifres són millors que les d’altres anys. Açò ens porta a diferents reflexions.
Primer que res, risc no és una profecia, no equival a ineludible. És un toc d’alarma per fer-nos actuar de manera assenyada, per evitar que es materialitze esta previsió. Risc d’incendi no vol dir que l’incendi serà inevitable. Els incendis són fenòmens amb fort component humà i, per tant, la realitat serà molt sensible amb el que fem els humans al respecte.
En segon lloc, i relacionat amb l’anterior, els factors climàtics, en ser importants, no són determinats, més que en un reduït nombre de casos. Exceptuant els focs originats per llamps, la resta, la immensa majoria al nostre cas, tenen causes humanes. Són, per tant, estrictament evitables. La calor fort, el vent, la sequedat ambiental… tot açò té molta importància en la propagació d’un foc, en la seua extensió, en les dificultats d’extinció; però no són, per ells mateixos, causes d’un foc. Ni la calor, ni la sequera, ni el vent… inicien un foc. Poden ajudar a fer que s’estenga un foc ja engegat o que un foc d’origen humà siga més fàcil d’originar. Però sense la mà humana encenent foc, o aportant una espurna, un objecte incandescent, etc., no hi hauria el 80% dels focs que patim (de mitjana interanual).
Finalment, les situacions no són les mateixes en diverses parts del món; com més allunyades, més diferents, i no es poden extrapolar fàcilment; ni tampoc cal fer-ho, perquè no serveix per obtindre bones recomanacions útils (excepte en uns pocs aspectes). Les diferències entres les condicions existents en llocs tan apartats són immenses.
En alguns casos que hem conegut este estiu, el clima habitual és molt més humit i fresc (al llarg de l’any) i l’historial d’incendis era, fins fa poc, irrellevant. Alguns països no tenien ni mitjans, ni equips especialitzats en focs forestals, ni estratègies previstes; ni tampoc preparació, ni normatives o regulacions en cas de presentar-se un foc, o per evitar un incendi. Senzillament mai havia fet falta. Altres llocs tenen una història d’ocupació humana moderna molt recent, de manera que les extensions de natura poc antropitzada són enormes, sense a penes carreteres, ciutats, conreus, etc., que la fragmenten o la delimiten.
A la Mediterrània l’ocupació del territori va començar a ser important fa milers d’anys, acumulant-se els efectes al llarg de segles. La fragmentació del territori i la població existent (en conjunt) és molt superior. Encara que en algunes zones rurals la densitat de població haja baixat molt a les darreres dècades, les escales territorials i temporals són molt altres. Fins i tot dintre de la península Ibèrica hi ha situacions molt diferents pel que fa a relleu i clima, i sobretot a ocupació del territori, i a característiques socioeconòmiques, sociològiques, d’historial d’incendis, d’existència de normatives, regulacions, lleis, pressupostos, mitjans, recursos humans, experiència i formació, etc., etc. … Justament estes diferències humanes, més que les físiques, solen ser determinants.
En definitiva, este estiu ens aporta més ensenyaments referits a la lluita contra els incendis. Encara que les condicions climàtiques empitjoren (està clar un increment tèrmic a les nostres latituds, però no està tan clar que passarà amb el règim de precipitacions) estos factors no són determinants per a l’inici d’un incendi (tret dels llamps) sinó per la seua propagació. Els factors humans segueixen sent determinants i açò ens dona un marge molt ampli d’actuacions, que són, a més, de baix cost, senzilles, i no tenen impactes negatius ambientals, ni socials, ni econòmics. Al contrari, poden generar ocupació, beneficis secundaris i altres millores ambientals.
Es tracta de mesures per a evitar els focs d’origen humà, la immensa majoria, ocasionats sobretot per negligències i accidents. Estes són les mesures veritablement preventives, les que eviten els incendis. Vigilància, dissuasió, regulació d’usos, informació, formació, conscienciació… Tanmateix, els Plans Locals de Prevenció (PLPIF), i gran part dels instruments administratius per lluitar contra el foc, dediquen entre el 80-90% dels mitjans i pressupostos a altres mesures, que no són preventives i que no eliminen les causes humanes, mentre que poden tindre greus impactes ambientals. Queda, per tant, molt per fer. Cal rectificar com més aviat millor.
Carles Arnal, Doctor en Biologia i membre de la Comissió Forestal d’Acció Ecologista-Agró.
*Article complet publicat originalment el 25 de setembre de 2023, a elDiario.es
