Article d’opinió del nostre company Boro M. Tarín
Recentment l’Autoritat Portuària de València, “Valenciaport” com proposa la seua imatge corporativa, ha représ vells plantejaments estratègics d’actuacions amb fort impacte ambiental. A la culminació de la posada en funcionament de l’ampliació nord, amb modificacions importants que afecten les poblacions marítimes veïnes i les ampliacions dels ports de Sagunt i Gandia, s’han unit l’accés nord submarí al Port de València i l’oblidada regeneració de les platges del sud, dragant en la mar interior enfront de les costes de Sueca.
Crida l’atenció esta acumulació de projectes a executar immediatament. Tots ells amb Declaracions d’Impacte Ambiental anteriors a l’entrada en vigor de la Llei 21/2013, d’Avaluació d’Impacte Ambiental, i amb una vigència màxima que conclou el pròxim 13 de desembre de 2019. La pressa a començar l’execució d’estos projectes es produïx en l’actual context d’Emergència Climàtica i pretén escapar-se a una avaluació ambiental renovada, que està indubtablement justificada en estos moments de transició ecològica i adaptació al Canvi Climàtic.
L’Autoritat Portuària de València és un organisme públic dependent del Ministeri de Foment, que desenvolupa l’activitat econòmica portuària en règim de monopoli i ha aportat al Tresor Públic 101 milions d’euros de beneficis d’explotació entre 2013 i 2017. Per mitjà d’este tipus d’ens, l’Estat actua com a empresari i es deixa portar per l’ànim de lucre i la necessitat de cobrir el seu dèficit excessiu. Una altra cosa seria, en termes d’economia, que “Valenciaport” formularà un balanç ecològic i internalitzarà els costos externs d’activitat amb impacte ambiental.
Els perfils d’esta “autoritat” són difícils d’entendre. En el seu interior es multipliquen els consells i les comissions, algunes tan nombroses que pots trobar junts a representants polítics, sindicals i de la patronal. Però, qui realment mana en l’Autoritat Portuària és el President del seu Consell d’Administració, el senyor Aurelio Martínez, alt càrrec de l’Administració General de l’Estat, Catedràtic d’Economia Aplicada i President de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) entre 2004 i 2009, amb una carrera professional intensament vinculada a la res publica.
Ell ha comparegut davant els mitjans i defensat amb fermesa la realització precipitada d’estos projectes sense sotmetre’ls de nou a avaluació ambiental, al mateix temps que predica sobre la conciliació entre el Port i la ciutat, enviant missatges a l’administració local i autonòmica sobre la prepotència competencial de Ports de l’Estat, germà major de l’Autoritat Portuària de València.
Sobre estils de governança i mètodes empresarials hi ha molt d’escrit i no sabria a quina escola remetre’m per a qualificar els que empra el President de l’Autoritat Portuària. Però, sí que tinc la convicció que la posició que defensa el senyor Martínez no pren en consideració la realitat del calfament global, no considera la possibilitat d’una situació d’Emergència Climàtica i esta urgida per un productivisme carbònic que presagia un mal futur per a la València metropolitana.
Acostant-se amb temeritat a la tesi dels escèptics del clima i allunyant-se irresponsablement de les precaucions que imposa l’interés públic, el senyor Martínez ha pres una mala decisió que compromet el desenvolupament sostenible, la transició ecològica i l’evolució d’una economia hipocarbònica en el territori valencià.
Boro M. Tarín, Comissió de Territori d’AE-Agró.
*Article publicat en el número 2.894 (19-25 de juliol de 2019) de la Cartelera Turia.
