CAPÍTOL SEGON. L’aprenentatge
Per fi!!! Tardaren deu anys els companys ornitòlegs, que els caps de setmana s’entretenien anellant o censant les aus en la xicoteta marjal al sud de Sagunt, en comprendre el valor de l’altre aiguamoll al nord de Sagunt que s’estenia de riu a riu, del Palància al Belcaire.
Admirats estaven de la varietat i raresa de fauna que havia començat a viure en el que en aquell moment era un polígon industrial fracassat, on l’Estat tenia la intenció de construir la Quarta Planta Siderúrgica Integral. En tota Europa es produí una crisi del sector siderúrgic i, en conseqüència, va quedar assilvestrada l’enorme extensió de marjal entre el Port de Sagunt i el terme de Puçol. Unes 700 hectàrees que havien estat expropiades deu anys abans amb algun altercat pel preu. Així que des de l’Alqueria de Sant Marcos a l’Alqueria de l’Advocat, passant per l’Alqueria dels Frares i l’Alqueria de l’Arrendador, en 1984, el conveni urbanístic havia caducat i l’administració valenciana incipient pensà a aprofitar l’espai per a augmentar els polígons logístics derivats de l’ampliació del Port de València i comprà els drets de reversió.
En aquell any, es tancà l’últim Alt Forn, l’Ajuntament de Sagunt dimití en ple i quedà una persona com gestor per als temes urgents. Va ser Crispin, gestor únic de Sagunt en plena bronca obrera, junt amb Coello batlle de Puçol, Salvador Almenar en nom de CODENA, representant a la Diputació de València i el que escriu aquestes ratlles en nom de tres grups ecologistes creats poc abans, els que ens reunirem damunt de les comportes de la gola que divideix els termes dels pobles respectius per tractar de protegir els primers metres de la marjal on els advocats d’AHM (Altos Hornos del Mediterráneo) havien permès conrear de nou arròs infructuosament a l’arriscat llaurador Alfonset.
Perquè també havien ocorregut altres coses. En 1981 aparegué en el barri de Russafa un pis anomenat La Casa Verda, seu del Fons de Documentació del Medi Ambient i d’Acció Ecologista. Any i mig després, un nou inquilí se sumà: Agró. I a trenta quilòmetres al nord també va néixer un altre grup: Associació Ecologista del Camp de Morvedre. I tots tres començaren a confluir precisament amb un front comú: reconvertir el sòl industrial en què vindria a ser amb els anys, i a trossos i mossos, l’actual Zona d’Especial Conservació -ZEC- i Zona d’Especial Protecció per a les Aus -ZEPA- Marjal dels Moros. Aquell festeig i treball comú, compartint la Casa Verda del carrer Cura Femenía de València, també tingué un final feliç amb la fusió d’uns quants grupets en allò que ara s’anomena ACCIÓ ECOLOGISTA-AGRÓ. El nom provisional en tant es trobava un nom curt genèric més bonic, encara perdura, en part perquè reflectia dues sensibilitats ecologistes: la conservacionista i l’alternativa.
Així que amb un terreny de propietat pública, es va aconseguir que el Pla General d’Ordenació Urbana de Sagunt considerara protegir les primeres 100 hectàrees gràcies a l’aparició de legislació nova autonòmica en temps del conseller saguntí Emèrit Bono, que obligava als projectes de PGOU a fer un estudi mediambiental del terme. Sagunt va ser el primer ajuntament que es va veure obligat a fer un estudi de les zones de marjal i declarar-les no urbanitzables. Evidentment, va ser el primer èxit de l’associació ecologista. De la primera reunió en la Séquia dels Llobarros just al costat de Bar Els Estanys de Puçol en 1984 a l’aprovació definitiva del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) en 1992 passaren 8 anys. Era la primera lliçó: La burocràcia administrativa és un element a considerar i agarrar-ho pacientment. La segona lliçó és que encara que la propietat pública és un factor determinant per a qualsevol protecció mediambiental, no són de fiar les intencions dels governants. En el cas concret de la Marjal dels Moros, el segon pas va ser “colar” la inscripció de la marjal com a Lloc d’Interés Comunitari -LIC- (300 Ha) i després el màxim actual de 600 Ha com a ZEPA.
Una anècdota poc coneguda és el canvi de nom de la marjal. En un principi, segons ens deien els ornitòlegs, era la Marjal del Moro i així ho escrivíem. Poc després, en un local de la falla Santa Anna de Sagunt, ens va interpel·lar el cronista de la ciutat i Premi d’Honor de les lletres Valencianes Santiago Bru i Vidal i ens digué textualment: “Vosaltres que sou gent seriosa, podríeu haver elegit molts noms a la marjal: Arrif per la séquia que la voreja, de les alqueries, etc., però ja que heu elegit marjal del moro, hauríeu de saber que eixe nom correspon a la partida cadastral “dels moros” per haver-hi un trull antic del mateix nom i altres runes d’època inclús romana. Així que, convindria dir Marjal dels Moros”. Posats en contacte amb el Centre d’Estudis Comarcals i els especialistes que en aquells moments estudiaven la correcció toponímica de mapes, pobles i muntanyes en el departament d’administració autonòmica, ens informaren que efectivament Bru i Vidal tenia raó i encetarem la denominació correcta. Un any després, el poeta i cronista morí d’infart i no va poder veure la seua aportació cultural.
La tercera lliçó ens va acompanyar ja per sempre en tots els projectes: destinar recursos propis i aliens a difondre el missatge proteccionista sistemàticament i la creació d’estructures de voluntariats que mamprengueren activitats de millora dels espais a protegir i no simplement d’observació i estudi. Per a la qual cosa comptarem amb les Fundacions de les caixes d’estalvis actualment desaparegudes, alguns ajuntaments i sorprenentment amb la participació d’alguns departaments tècnics de la recentment creada Conselleria de Medi Ambient com el servei de Vida Silvestre i Microreserves de flora.
Quasi al mateix temps, ens vàrem trobar amb un segon front de lluita en la marjal nord de Sagunt: un projecte urbanístic promogut per Wolfang Cook, propietari del Càmping de La Malvarrosa, que seguint el model en moda en aquells anys (1983) pretenia convertir en una marina sota el títol Puerto Corinto plena de xalets amb embarcacions i canals, gran part de la marjal de La Closa de Benavites i el Reialenc de Sagunt.
Després d’intervencions contundents per la nostra part (solta d’ànecs de granja i monedes al Ple de l’Ajuntament) i la inculpació d’estranyament per desacatament a l’autoritat d’alguns membres del col·lectiu per difondre pasquins amb les fotos de l’alcalde i regidor d’urbanisme amb el lema “Wanted”, va ocórrer un fet inaudit: el conseller socialista d’obres públiques i urbanisme, Rafael Blasco, ens va donar la raó i denegà els permisos per afectació greu mediambiental.
El mateix Rafael Blasco, conseller en l’any 2000 amb el partit Popular, aprovà urbanitzar 80.000 metres quadrats al mateix lloc, ara sense canals ni embarcacions, considerant que no hi havia afectacions ambientals i que eixe terreny encara que era marjal, havia quedat misteriosament fora de protecció en uns estranys canvis de l’esborrany de Catàleg de Zones Humides. Ara, tal com ens comunicà somrient Wolfang Cook, “tenia un buen socio”. Es tractava ni més ni menys, que Enrique Bañuelos, que adquiriria fama i poderio en l’anomenada “dècada prodigiosa” que acabà en la crisi financera del 2008, el rescat, els “homes de negre” i 60.000 milions d’euros de deute, que encara estem pagant.
L’aprenentatge també ha consistit a estar atents i preparats per als malabarismes de “politiqueo barat” i dels transfuguismes, amiguismes, cambalatxes i obscures maniobres en les clavegueres de les administracions públiques inclosos els laberíntics comportaments dels poders judicials en els casos freqüents en què ens hem vist obligats a portar els conflictes als tribunals.
Finalment, l’aprenentatge resumit també el trobem en lluites més conegudes com l’anul·lació de les urbanitzacions del Saler i declara ració del Parc Natural de l’Albufera; el perill físic de posar-se al davant de retroexcavadores per paralitzar obres com en la marjal de Xeresa – Xeraco, en les transformacions a regadiu en Torres Torres, en la dessecació de la marjal de Massamagrell; l’insofrible comportament d’alcaldes com Pascual “Barret” de Pego que el portà a ser condemnat a sis anys de presó i que, malgrat això, va ser alcalde amb majoria absoluta; en les bregues amb caçadors en les zones humides al sud d’Alacant, en la constància de la família Aicart en el Quadre de Santiago de Castelló que li costa la vida per infart a un cap de família, etc.
Un recull de tot plegat el podeu trobar en el CD editat amb motiu de les 111 primeres revistes del butlletí La Casa Verda, al local social d’AE-Agró del Portal de Valldigna al barri del Carme de València.
Escrit per Enric Amer, activista d’Acció Ecologista-Agró i membre històric del col·lectiu comarcal de la Plana Baixa.
Pròxim capítol el 25 d’abril de 2025
Accedeix al primer capítol a través d’este enllaç.
