Article d’opinió del nostre company Carles Arnal
Durant l’estat d’alarma decretat per la COVID-19 a la primavera de 2020, es van restringir dràsticament la mobilitat i les activitats humanes a l’Estat espanyol. Unes limitacions no desitjables en general, però que van tindre efectes secundaris imprevistos, alguns dels quals positius. Al llarg dels 51 dies que va durar l’etapa de confinament domiciliari estricte, els incendis van reduir-se a mínims històrics al País Valencià. Açò significa que és possible erradicar quasi per complet els focs originats per la mà humana, que són la causa de vora el 80 % dels incendis forestals.
Per aconseguir de manera continuada uns efectes semblants no és necessari tornar a passar una pandèmia com la que estem vivint ni decretar un altre estat d’alarma. Bastaria establir una regulació clara de certes activitats humanes que impliquen risc d’incendi i restringir la mobilitat no justificada amb vehicles de motor en territori forestal, almenys durant certs períodes i en determinades àrees de major perill. Esta normativa hauria d’estar acompanyada de les mesures de vigilància i control necessàries per a fer complir de manera rigorosa les mesures estipulades.
Els fets
Les dràstiques mesures adoptades per a limitar les activitats i els desplaçaments de les persones entre el 14 de març i el 21 de juny, van tenir efectes inesperats sobre el medi ambient i sobre la percepció que en té la ciutadania i van ser molt comentats en xarxes socials, converses informals i mitjans de comunicació. La majoria dels efectes es van considerar positius, tot i que efímers, com ara la disminució de sorolls i de certs tipus de contaminació ambiental, units a una millor i més pròxima percepció de les aus i d’altres espècies silvestres, fins i tot en àrees urbanes.
Però també cal destacar que dintre d’eixe període s’han percebut canvis en el nombre d’incendis i també en les extensions cremades, dels quals sorprenentment no s’ha parlat tant. Tal vegada perquè la no ocurrència d’un fenomen no és notícia, i perquè una anomalia estadística durant un determinat període no es pot constatar fins que ha passat un cert temps i es disposa de les dades i de les comparacions pertinents amb les mitjanes acumulades d’altres anys.
Per a estudiar els esmentats efectes en relació amb els incendis forestals comptem amb dels butlletins mensuals Espurna, elaborats per la Generalitat Valenciana i publicats en la pàgina web de la Conselleria responsable de medi ambient; per tant, de fàcil accés. Les principals dades que ofereixen són el nombre d’incendis al nostre territori i la seua extensió mesurada en hectàrees.
Considerant que hi ha una variació important entre mesos, dintre d’un any, i entre anys, per poder valorar els resultats convé comparar-los amb la mitjana d’un període més o menys ampli. En este cas, els butlletins ofereixen per a cada mes i per al total anual la comparació amb els resultats mitjans dels darrers deu anys, per a les dues variables esmentades.
Com es pot observar a la Taula 1, de gener a juliol de 2020, es registren unes dades molt bones (valors baixos) en relació amb la mitjana dels deu darrers anys, que per al cas d’abril no resulten sorprenents, sinó extraordinàries: només tres incendis i 0,06 hectàrees cremades. Uns resultats impressionants, que necessiten una explicació diferent i clara; són unes dades històriques.
Com ja hem apuntat abans, el nivell de detall dels butlletins Espurna és destacable, atès que no sols ofereixen les dades agregades per cada mes, sinó que indiquen individualment cada foc, amb concreció de la causa, tipus predominant de vegetació afectada, data, extensió, municipi i localització dintre d’este. Amb esta informació encara es pot fer una anàlisi més precisa de la relació entre els incendis i les diferents fases de la pandèmia, com reflecteix la Taula 2.
Així, si tenim en compte tot el període de màxima restricció dintre de l’estat d’alarma (del 14 de març al 3 de maig), descobrim que a tot el territori valencià només es produeixen quatre incendis (un dels quals a causa d’un llamp) que cremaren en total unes dues hectàrees. Si ja destacàvem l’excepcionalitat dels resultats només en abril, estos resulten encara més contundents i aclaridors per a tot el període esmentat. Malgrat el caràcter excepcional i fins i tot històric d’estes dades, en el butlletí no es fa cap esment a la singularitat que representen.
Cal aclarir que, tots els incendis de març, tret d’un, ocorregut el dia 15 (immediatament posterior a l’inici de l’estat d’alarma), tenen lloc en la primera meitat del mes, abans del dia 14. Durant el mes de maig el nombre de focs s’incrementa en paral·lel amb la relaxació de les restriccions. Sobta un increment brusc del nombre d’incendis entre el 18 i el 31 de maig, que coincideix amb la generalització, a tot el territori, de la fase 1. Potser moltes persones que no havien pogut efectuar activitats agrícoles van aprofitar esta situació per a poder realitzar-les abans de l’entrada en l’estiu i, com a conseqüència, es van produir alguns accidents; en tot cas esta hipòtesi caldria ratificar-la amb una investigació més detallada.
Tenint en compte que la immensa majoria dels incendis forestals (al territori valencià i a la major part de l’Estat) tenen causes humanes, aproximadament un 80 % (principalment imprudències i accidents relacionats amb activitats tradicionals, amb algunes obres o amb activitats d’esbarjo al bosc), no resulta gens sorprenent que la regulació de les activitats humanes considerades de risc ha de tindre un resultat notable per a disminuir el nombre de focs forestals (si la regulació és efectiva). I, exactament açò és el que sembla haver passat durant el període de màxima restricció d’activitats humanes.
Orientacions per a la gestió
En primera instància, caldria prohibir encendre qualsevol tipus de foc al bosc i en un entorn d’uns 500 m, que és la distància convencional que ara es considera a l’hora de restringir els focs agrícoles i algunes altres activitats de risc. Açò inclouria els focs d’origen agrícola, ramader o forestal i restringir també tota mena de llançament de focs artificials, l’ús de torxes, l’ús del foc per cuinar o per fer focs de campament i altres activitats recreatives o culturals. Es podrien establir exempcions en casos molt comptats i justificats i amb unes condicions de seguretat i vigilància que minimitzaren els riscos.
A més d’esta restricció, s’hauria de limitar la circulació amb màquines o vehicles de motor i els treballs amb maquinària almenys durant algunes èpoques de l’any i en determinades zones forestals i rurals. Estes no haurien d’afectar els propietaris de les finques a les quals donen accés, ni treballadors autoritzats, ni serveis de l’Administració, ni afectarien tampoc altres desplaçaments que la normativa hauria de determinar com a justificats o susceptibles de ser autoritzats.
La normativa podria ser flexible i endurir o relaxar els preceptes segons els resultats obtinguts en les primeres temporades d’aplicació. Les zones de regulació més estricta s’haurien de determinar de manera objectiva i clara d’acord amb el risc d’incendis, inflamabilitat, valor ecològic de la vegetació, perill d’originar grans focs, etc. El mateix s’hauria de fer en relació amb les èpoques o circumstàncies meteorològiques, encara que cal reconèixer que pràcticament en qualsevol època de l’any hi pot haver risc important d’incendi, com s’està demostrant recentment, tant en el nostre territori com en altres comparables.
De totes les activitats esmentades abans per a sotmetre a regulació, cal destacar-ne les cremes agrícoles de restes de poda (i altres restes vegetals resultants de diferents tasques al camp), perquè afectarien activitats econòmiques destacades i un nombre considerable de persones en el món rural. Per sort, estes incineracions tenen una fàcil alternativa que ja ha estat estudiada i prevista per l’Administració valenciana (ús tant per a obtindre adobs i millorants estructurals de sòls agrícoles i forestals com per a obtindre combustibles orgànics per a calefacció), ja que el sistema a establir no ha de generar molèsties importants ni despeses als agricultors ni als ajuntaments.
Ben al contrari, este podria solucionar problemes de l’actual regulació de les cremes agrícoles, que obliga a estar pendents de determinats dies i condicions per fer-les. Regulació que, a més, té una baixa eficàcia, com comprovem cada any amb casos en què el foc ha escapat al control per accident, negligència, incompliment dels calendaris, etc., i s’han generat així incendis de menor o major gravetat. L’alternativa plantejada també ajudaria a millorar la detecció dels incendis i la ràpida resposta als mínims indicis.
Actualment hi ha dies en què l’horitzó apareix ple de fums, i els serveis de vigilància i lluita contra el foc els han de comprovar tots, per tal de verificar si corresponen a cremes regulades o no, si estan sota control, si generen riscos imminents d’incendi… i romandre alerta en cas d’imprudència o infracció. Amb la prohibició general del foc en zones rurals i boscoses tot seria més simple i ràpid i amb la màxima eficiència. Una columna de fum en l’horitzó (tret d’algun cas excepcional) representaria sempre un foc originat de manera indeguda i, per tant, risc d’incendi, i podria generar una ràpida resposta sense més comprovacions. Les alertes (certes o falses) serien molt menors i els focs a controlar serien també molt menys nombrosos.
La Generalitat hauria de coordinar amb cada municipi els mecanismes de recollida i emmagatzematge de restes vegetals, i establir calendaris i rutes perquè els vehicles escaients arreplegaren les podes ja preparades per a poder carregar-les i processar-les. Els ajuntaments haurien de preveure, amb l’ajut i assessorament de la Generalitat, els vehicles, dipòsits, trituradores, etc., per poder tractar estes restes, cosa que podria fer-se de manera conjunta amb altres, ja siguen forestals, de jardineria o, fins i tot, la fracció orgànica dels residus urbans, per a certes finalitats. Seria la mateixa Administració autonòmica (amb possibilitat de rebre ajuts estatals i fons europeus) qui finançaria un procés que pot generar llocs de treball en tots els ajuntaments o mancomunitats, com a benefici secundari destacat, a més dels possibles beneficis econòmics de la comercialització dels subproductes transformats en pèl·lets o adobs.
El cost econòmic d’este sistema ha de ser per força molt inferior al cost d’altres sistemes de discutible prevenció basats en grans eliminacions de vegetació natural al bosc, o els que impliquen ús de maquinària pesant per obrir enormes tallafocs de dubtosa efectivitat, a banda d’altres actuacions basades no a evitar les causes, sinó a eliminar vegetació viva i útil del bosc (actuació a què s’uneixen dificultats pràctiques a l’hora de seleccionar els punts concrets a desbrossar).
Carles Arnal, Doctor en Biologia i membre de la Comissió Forestal d’Acció Ecologista-Agró.
*Article complet publicat originalment el 3 de setembre de 2021, a la revista Mèdote.
