Article d’opinió del nostre company Antonio Goytre amb motiu del Dia Mundial de l’Aigua, cita que es commemora cada 22 de març
Incolora, inodora i insípida. Així és l’aigua en el seu estat natural. I així m’agradaria que isquera per les aixetes de la meua casa. Però no, l’aigua que ix per les aixetes de la ciutat de València fa olor de clor i té un sabor desagradable. La paguem com si fóra incolora, inodora i insípida i, a més a més, assumim el cost de comprar aigua embotellada per a beure sense torçar el gest i fins i tot per a cuinar. Una aigua que, malgrat semblar més apetible pot afectar la salut, que contribuïx al calfament global per l’abús de plàstic i pel transport, i és una despesa supèrflua per innecessària.
L’aigua és IMPRESCINDIBLE. És tan necessària que sense ella la mort pot sobrevindre en menys temps que si deixem de menjar, i el seu ús és la manera més senzilla de cuidar la nostra salut per mitjà de la higiene corporal i la del nostre entorn. Per estes raons, disposar d’aigua en quantitat i qualitat suficients va ser declarat com a Dret Humà per l’Assemblea General de les Nacions Unides de 28 de juliol de 2010. No obstant això, a la ciutat de València no està garantit un mínim d’aigua per persona i dia, amb independència que puga o no pagar el seu cost. També es poden donar casos de talls de subministrament per falta de pagament, excepte si els serveis socials de l’ajuntament assumixen esta càrrega.
L’aigua és un bé ESCÀS. I amb els efectes del Canvi Climàtic el serà en major mesura. El proveïment d’aigua requerix una estratègia basada en l’estalvi, la diversificació de fonts i la protecció enfront de qualsevol risc de contaminació o esgotament, de manera que es garantisca a llarg termini la quantitat i, sobretot, la qualitat del subministrament.
En estes circumstàncies és bona idea atorgar la gestió del subministrament de l’aigua potable a una empresa privada? La resposta, òbviament, és no, perquè l’empresa té com a principal objectiu obtindre el màxim benefici i, per a aconseguir-lo, intentarà que el preu siga el més car i que el cost siga el més baix possibles a costa, habitualment, de la qualitat del servei.
A la ciutat de València el subministrament d’aigua el gestiona una empresa mixta formada per l’Ajuntament de València i un soci privat que, amb la conformitat de l’ajuntament, posseïx el 80% de les accions, és a dir, mana. Mana i, amb la conformitat de l’ajuntament, té plena llibertat per a adoptar decisions tècniques i per a subcontractar en la forma i amb qui crega convenient les obres i serveis que la gestió requerisca, sense que el veïnat arribem a saber si estos contractes se sotmeten a un procediment de concurrència competitiva ni si les obres són les necessàries per a millorar la qualitat del servei.
L’Ajuntament aprova les pujades de preus que li proposa l’empresa i, que sapiem, les aprova sempre, però no estem segurs perquè manquem d’informació sobre este tema. En els supòsits de congelació de preus sol haver-hi acord entre ajuntament i empresa, no resulta sorprenent?
En el sector de l’aigua no hi ha a penes competència. Està controlat per un reduït nombre de grans empreses. Com a exemple Aquagest/Agbar, Aqualia/FCC, Acciona, Aguas de Valencia/Omnium Ibérico en la Comunitat Valenciana. Poden els ajuntaments oposar-se, plantar cara i defensar el gaudi d’este dret humà en condicions òptimes tractant-se de grans empreses o multinacionals amb una capacitat econòmica i d’influència enormes? Podrien, perquè és un servei públic de la seua competència, però la realitat és que en la Comunitat Valenciana el 92% de la població rep l’aigua d’empreses privades o mixtes. Ací s’inclouen la pràctica totalitat de les grans ciutats, que són les més rendibles.
En este àmbit els ajuntaments han dimitit de les seues obligacions com a servidors públics entregant la gestió del servei a les empreses privades a les quals ens hem referit. És certa la tradicional escassetat de recursos econòmics de les arques municipals a Espanya: segons L’ECONOMISTA, de 19 de gener de 2019, la distribució de la despesa pública entre les administracions territorials en 2017 era de quasi un 60% per a l’Administració de l’Estat, una mica més d’un 30% per a les comunitats autònomes i sobre l’11% per als Municipis. Pel que als municipis es referix, la despesa pública es manté fluctuant al voltant d’eixe percentatge des de la dècada dels 80, i se suposa que, perquè els municipis presten els serveis de la seua competència amb eficàcia i eficiència, hauria d’aconseguir el 25%.
A esta situació es va unir, en els anys 90, una campanya internacional de clar contingut neoliberal, secundada per la majoria dels governs i entitats financeres públiques i privades, nacionals i internacionals, per a privatitzar este mos del pastís dels serveis públics municipals (PER UN MODEL PÚBLIC D’AIGUA. Triomfs, lluites i somnis, Transnational Institute & Corporate Europe Observatori. 2005)
Els ajuntaments, davant la dificultat d’aconseguir una distribució de la despesa pública concorde a les competències que els corresponen, van optar per l’externalització total o majoritària de la gestió d’este servei essencial. D’esta forma, es llevaven de damunt una activitat que consumia una quantitat important dels seus recursos econòmics i de personal (benefici NÚM. 1), van trobar una senzilla manera d’obtindre ingressos inesperats per mitjà del cànon que les empreses beneficiades els pagarien i que traslladarien als veïns i veïnes a través del rebut (benefici NÚM. 2) i, a més a més, rebrien un altre ingrés extra pel repartiment de beneficis d’acord amb el seu percentatge de participació en esta, també a costa dels veïns i veïnes (benefici NÚM. 3).
Segons el periòdic digital Valencia Plaza, edició del 18/07/2019, EMIVASA va obtindre uns beneficis en 2018 de 5,6 milions d’euros. D’ells, 1,1 milions d’euros van a l’Ajuntament i se suposa que es destinen a finançar inversions, però això el veïnat no ho sabem.
Amb esta decisió, que veïnes i veïns no vam tindre més remei que acceptar atés que sense aigua no es pot viure, vam perdre el control de la gestió i vam haver de fer front a possibles negligències en la qualitat de la prestació del servei. Cal tindre bé present que l’activitat administrativa municipal està sotmesa a control pressupostari, a informes de legalitat de secretaris i interventors, al control dels grups municipals i, en democràcia, al control ciutadà a través de la transparència i la participació, controls que una empresa privada o mixta pot evitar amb certa facilitat.
L’Ajuntament de València no pot eludir la seua part de responsabilitat perquè, si és previsible que una empresa antepose els seus interessos a l’interés general, per a un ajuntament democràtic esta actitud és inadmissible en el cas d’un servei públic essencial reconegut com un dret humà. (La gestió insostenible de l’aigua a les nostres ciutats, Enrique Lapuente. Levante-EMV 04/03/2020).
Perquè l’interés general torne a ser l’objectiu prioritari de l’ajuntament, l’aigua que volem, la que necessitem, ha de ser DEMOCRÀTICA, PARTICIPATIVA I MEDIAMBIENTALMENT SOSTENIBLE. Democràtica: que el model triat per a la gestió del servei siga el resultat de la voluntat dels ciutadans i ciutadanes, expressada en un procés obert de diàleg i amb tota la informació necessària per a poder formar-nos una opinió realista. Participativa: que en totes les decisions de gestió que ens afecten la nostra opinió siga tinguda en compte, incloent-hi el control de la despesa, el compliment dels compromisos d’inversió i l’adopció de mesures que garantisquen la qualitat del servei. Mediambientalment sostenible: ho serà aquella aigua la captació i la distribució de la qual siga compatible amb la protecció i preservació de les fonts, dels ecosistemes que la contenen, de la seua qualitat i la seua salubritat; que no sols no perjudica els ecosistemes dels quals forma part sinó que contribueix a protegir-los i conservar-los.
Hui, que el Canvi Climàtic amenaça d’alterar profundament les nostres fonts de proveïment tradicionals, és precisa una gestió dissenyada per al llarg termini: que reduïsca substancialment les pèrdues de cabal, que impose mesures d’estalvi, que penalitze els consums abusius o no essencials, que implemente mitjans eficaços de recuperació i reutilització de les aigües residuals i les aigües de pluja, que establisca garanties presents i futures de subministrament a la població qualsevol que siga la seua situació econòmica o la seua ubicació geogràfica. Hui, més que mai, cal pagar el preu real de l’aigua i establir preus dissuasius que forcen a l’estalvi i a l’austeritat solidària.
Enfront de l’ofensiva neoliberal, enfront de la lògica del benefici, enfront d’empreses la potència econòmica de les quals és molt superior a la de qualsevol ajuntament, cal revaloritzar i dotar de contingut solidari al concepte de servei públic, deixant de costat qualsevol desídia burocràtica i/o vel·leïtat mercantilista. Hem de recuperar la gestió pública de l’aigua per a consum humà, perquè mitjançant la gestió privada mai arribarem a gaudir de l’aigua que volem, de l’aigua que, en estos moments, necessitem.
Antonio Goytre, representant d’Acció Ecologista-Agró en la Xarxa Valenciana per l’Aigua Pública.
*Este article va ser publicat originalment en castellà el 17 de març de 2020 en eldiario.es.