La supervivència d’este aiguamoll singular depén d’unes aportacions d’aigua extraordinaris que enfronten en una guerra de xifres al Govern amb les administracions valencianes
“Natura en estat pur, capvespres de somni, passejos amb barca i desconnexió en majúscules. Com un osasis urbà envoltat d’arrossars i bosc: això és el Parc Natural de l’Albufera per a tot el que la coneix. Visita-la si vols entendre l’origen de la gastronomia valenciana, perquè pot haver-hi un motiu millor per a visitar-la que saber que és just el lloc on es va inventar la paella?”
Esta descripció d’un dels llocs més icònics de València la fa el portal turístic oficial. No en va, el Parc Natural de l’Albufera està a només 10 quilòmetres de la ciutat. Amb una superfície aproximada de 21.000 hectàrees, és un dels principals aiguamolls costaners del Mediterrani occidental que alberga fins a 45 espècies de fauna amenaçades, la majoria aus aquàtiques.
D’ací ve que siga també zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) des de 1994 i estiga inclòs en el llistat Ramsar d’aiguamolls d’importància internacional. El seu principal atractiu és, sens dubte, el gran llac d’aigua dolça que s’estén al llarg de 2.800 hectàrees, la qual cosa ho converteix en un dels majors d’Espanya.
Però l’escenari en el qual va ambientar Vicente Blasco Ibáñez la seua famosa novel·la Cañas y barro, i que hui constitueix una de les senyes d’identitat dels valencians per la seua vinculació amb els arrossars que envolten el llac, està en realitat amenaçat de mort. L’Albufera agonitza enmig d’una batalla política que enfronta la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València, tots dos en mans del PP, amb el Govern d’Espanya, amb el Ministeri per a la Transició Ecològica i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) en el punt de mira.
El propi Govern valencià ha reconegut que l’Albufera “travessa moments molt difícils que amanecen seriosament el seu futur”. La raó no és una altra que la falta de “aigua suficient i de qualitat que li permeta assegurar un flux ecológoco permanent per a mantindre una connexió contínua amb la mar”, segons va quedar reflectit en una declaració institucional amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient.
De fet, esta és una de les particularitats de l’Albufera. Conforma un ecosistema únic al Mediterrani perquè les aigües de la llacuna són dolces i no salobres, com ocorre amb la majoria dels aiguamolls costaners. El llac està separat de la mar per una restinga o barrera arenosa d’un quilòmetre d’ample que ha sigut urbanitzada en la seua major part. El problema, que la qualitat de l’aigua de l’Albufera fa temps que s’ha vist compromesa, bàsicament per la presència excessiva de nutrients, alguna cosa que ve des de lluny.
La mateixa Confederació Hidrogràfica defineix l’estat de les aigües de la llacuna com “hipereutròfic”, que fa referència justament a l’excés de nutrients en les seues aigües a conseqüència del desenvolupament demogràfic i econòmic que va sotmetent al llac a una excessiva pressió des dels anys 70. És a dir, la contaminació industrial i agrícola, juntament amb els abocaments urbans, han portat al límit l’estat de l’aigua de l’Albufera.
Acció Ecologista-Agró detalla els ingredients del particular còctel explosiu: “Vessaments incontrolats d’aigües residuals sense cap mena de tractament, detraccions de cabals de qualitat, abocaments incontrolats de residus i espais degradats són encara hui, després de quasi quatre dècades de la seua declaració com a Parc Natural, un espectacle habitual”.
Ara bé, l’última controvèrsia política té a veure amb les aportacions d’aigua que la normativa estableix que han de realitzar-se per a garantir la supervivència de l’Albufera. En este assumpte porten setmanes enredant-se l’Executiu central i les administracions valencianes, que han decidit finalment portar la guerra amb el Govern als tribunals.
El conflicte sobre les aportacions d’aigua no és ni molt menys nou, però sí la intensitat que ara aconsegueix en estar implicades institucions de diferent signe polític. El PSOE, per exemple, acusa a Generalitat i Ajuntament de convertir l’Albufera en “arma política”, perquè el PP va posar el focus en la gravetat de la situació de l’aiguamoll en plena campanya electoral de les europees. La veritat, no obstant això, és que la disputa continua viva amb l’anunci per part dels governs autonòmic i local de Carlos Mazón i Maria José Catalá de sengles recursos contenciós-administratiu contra l’actuació del Govern.
El motiu del xoc és la quantitat d’aigua que ha aportat el Govern d’Espanya a l’Albufera. Perquè la guerra entre administracions, de fet, és una guerra de xifres. El Govern valencià acusa la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, d’escanyar l’Albufera en incomplir l’obligació legal de posar a la disposició del llac el volum d’aigua que fixa el Pla Hidrològic del Xúquer. Segons la Conselleria valenciana de Medi Ambient, al juny faltaven per arribar 20 hectòmetres cúbics, una denúncia en la qual insisteix l’Ajuntament.
Des de la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana, no obstant això, es desmenteixen estes xifres: “S’han enviat 50 hectòmetres cúbics a través de les séquies de les comunitats de regants, quan el Pla Hidrològic estableix 34,15 hectòmetres cúbics”.
Les xifres oficials, insisteix la Delegació, acrediten que les eixides d’aigua per les goles -els canals que comuniquen l’Albufera amb la mar- han rondat els 100 hectòmetres cúbics entre el 15 d’octubre de 2023 i el 15 de maig de 2024. No obstant això, fonts de la Conselleria de Medi Ambient rebaten esta afirmació, perquè dels 20 hectòmetres que almenys es requereixen per a mantindre viu el llac només s’han registrat dos: “Des del Govern i la CHJ es remeten daus del conjunt del Parc Natural, en ser conscients que les aportacions al llac són mínimes”. Així que el pròxim capítol s’escriurà en els tribunals.
*Este article va ser publicar originalment en castellà el 16 d’agost de 2024 a elmundo.es
