Article d’opinió de Julià Àlvaro
Quan cremen les Valls de Marina o els boscos de l’interior de Castelló, quan veig en flames boscos que conec bé, no m’apesara tant el que s’està perdent, i és molt, com saber que, malgrat els abundants laments que se senten, tornarem a ballar-la, i hi haurà més Valls de la Marina, més Begís i més tants altres.
No es tracta de netejar les muntanyes, el sotabosc no és escombraries; ni invertir més en extinció, sempre s’arriba al punt que falten mitjans; ni de prohibir per prohibir l’activitats dels quals encara queden als nostres pobles més pròxims a les serres, exigir sense donar res a canvi és profundament injust i contraproduent. La cosa va de gestionar la nostra ruralitat d’una altra manera. Esta és la clau. L’abandó rural combinat amb el canvi climàtic és una bomba de rellotgeria. I encara que no sigui senzilla de desactivar, es poden reduir els seus efectes. Per a això, i este és el gran problema, cal canviar les nostres prioritats. Sí, canviar prioritats. Alguna cosa que no veurem fins que no modifiquem el nostre model econòmic. Paraules majors perquè això significa tocar interessos molt poderosos.
Cal invertir en gestió forestal, facilitar-la, en el seu sentit més ampli i no com a negoci sense més. Igual que es gestiona el territori quan parlem d’urbanisme, cal fer el propi amb el forestal. No d’avui per a demà però començar immediatament. Posar diners a desenvolupar un economia rural potent, que fixi gent als nostres pobles, que aporti múscul, resiliència, als ecosistemes. Sí, cal pagar als nostres agricultors, als nostres propietaris rurals, als nostres ramaders. La societat ha de retornar-los el servei que representa cuidar dels nostres tresors verds, de la nostra biodiversitat, del nostre sòl i la nostra aigua. El capitalisme depredador vigent està arruïnant l’entorn perquè tot el sacrifica al creixement i, en este paradigma, cuidar la naturalesa no és negoci. El canvi de model passa per un decreixement just que posi les cures, també els que precisa la naturalesa, com a eix social bàsic.
Si ho comparem amb els estius que ens esperen, este que estem vivint és el millor que tindrem, i ja veuen com ens està quedant. Una mala notícia després d’una altra. Els científics ens anuncien, porten temps fent-ho, condicions climàtiques cada vegada més extremes. Els laments d’estos dies, les tristeses escampades a través de les xarxes socials o les reunions d’altes autoritats en llocs de comandament pròxims als focs tenen molt de sobreactuació. Res de tots això ens salvarà del que ve.
Canviar el model econòmic no és una utopia, és una necessitat. És l’obligació, la principal obligació, dels governants que estan en els càrrecs per a defensar l’interès general i no el de quatre poderosos davant els quals els tremolen les cames quan els truquen per telèfon. No és senzill però, com molt bé diu un savi amic meu, les utopies comencen a no ser-ho quan es parla d’elles.
Els nostres tresors verds no se salvaran amb tòpics, paraules buides, frases de fusta i llàgrimes de cocodril. Se salvaran si els donem vida, si gastem en la seua protecció el que avui balafiem en altres coses. Menys soldats i més biòlegs, menys deduccions fiscals per als quals van sobrats i més enginyers forestals, menys fons voltors i més tècnics de medi ambient, menys especuladors financers i més agents forestals, menys propaganda i més ramaders, menys asfalt i millors boscos, menys protecció als grans supermercats i més a les persones que treballen el camp, més camp i menys ports. Menys llàgrimes i més complir el que es promet. Menys bombolles de renovables a costa del territori i més fer realitat compromisos com el Fons Forestal, el Pacte pels Boscos o l’Estratègia contra la Despoblació Rural. Menys cares de circumstàncies i més valentia.
Article d’opinió de Julià Álvaro publicat pel diari valenciaplaza.com el 19 d’agost de 2022.
