Article d’opinió de distintes organitzacions ambientals
Resulta més que sorprenent que la Generalitat Valenciana haja presentat a l’opinió pública l’Estratègia Valenciana de Regadius 2020-2040 sense haver realitzat prèviament una avaluació ambiental de l’impacte que pot tindre este important pla sobre el cicle hidrològic i els ecosistemes que en depenen. El compromís amb la Transició Ecològica no pot ser simple retòrica i ha de traslladar-se ineludiblement a totes les polítiques i plans que s’aproven amb l’objectiu de garantir la sostenibilitat ambiental actual i de les generacions futures.
Des del punt de vista hídric, l’Estratègia consolida un model insostenible basat en el principi d’”Aigua per a tots”, que ignora la menor disponibilitat d’aigua a la qual s’enfronten les conques mediterrànies com a conseqüència de l’efecte del canvi climàtic. Totes les previsions apunten a reduccions del 25% en el cabal circulant i a un augment considerable de l’evapotranspiració, que implicaran una significativa reducció de la superfície conreada. Este escenari xoca frontalment amb les previsions poc realistes de l’Estratègia de mantindre, sense cap justificació, l’actual superfície de regadiu.
Tenint en compte l’ús de l’aigua, el document es recolza en una premissa fal·laç per justificar la transformació del regadiu tradicional al reg per degoteig: el suposat “estalvi d’aigua”. Com és ben sabut, els aparents avantatges de la modernització del regadiu a penes reporten un estalvi net, que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer xifra en un 8%. Amb el reg per degoteig es trenca el fràgil equilibri que permet que l’aigua no aprofitada pels conreus regats a manta s’infiltre en el terreny i acabe alimentant rius, aqüífers i zones humides. Un exemple paradigmàtic per comprendre este fals estalvi i l’impacte que genera, s’observa clarament en l’alarmant disminució d’aportacions que està patint l’Albufera de València des de l’execució de les obres de modernització de regadius a la Séquia Reial del Xúquer.
Un altre aspecte que cal no oblidar és la sobreexplotació causada a rius i aqüífers per la conversió a regadiu de cultius tradicionals de secà. En algunes comarques de l’interior s’ha incrementat la demanda de reg en un 500%, molt per damunt del recurs renovable disponible. L’ús irracional dels recursos hídrics condueix a l’esgotament de fonts i brolladors amenaçant la viabilitat de la forma de vida en pobles i ciutats. Les conques mediterrànies, cal no oblidar-ho, són deficitàries, incapaces d’atendre totes les demandes amb els recursos disponibles, tal com mostren cada un dels Plans de Conca que han estat aprovats en els últims vint anys. Esta realitat no pot ser ignorada en abordant un pla com el que aquí es presenta, i menys si es tenen en compte els escenaris de major dèficit hídric que es produiran amb el canvi climàtic.
L’emergència climàtica, sense cap dubte, és una prioritat que ha d’estar present en qualsevol anàlisi rigorosa impulsada per l’Administració, especialment quan es dissenyen plans que impliquen el canvi de sistema productiu cap a tecnologies que requereixen un major consum d’energia. Este aspecte no està adequadament tractat en l’Estratègia, que presenta un balanç parcial del càlcul de la petjada de carboni on només s’inclouen els efectes positius i es deixen de banda, “s’obliden”, els negatius: el major consum energètic que suposa la pressurització del reg per degoteig i l’ús de recursos no renovables, aigua regenerada i dessalació. El canvi climàtic no és una fantasia i tot pla ha de considerar amb rigor el trànsit cap a un model productiu descarbonitzat.
L’agricultura aporta riquesa a l’economia, genera ocupació en la població però també modela el paisatge, configura el territori i atresora un ric patrimoni cultural. Estos aspectes no s’han d’oblidar i s’haurien d’haver tractat amb especial cura en el document que es presenta a aprovació, especialment en les actuacions previstes sobre els regadius històrics valencians. De no actuar-se amb la deguda cautela, es corre el risc de perdre unes senyes d’identitat que han configurat durant segles la història i cultura de l’agricultura valenciana.
Des del punt de vista econòmic, la preocupació social que desperta l’ingent volum d’inversió que es pretén destinar a l’Estratègia està més que justificada. El pressupost estimat de 1.200 milions d’euros no està prou detallat i els aparents avantatges competitius que reportarà per a l’agricultura, o els beneficis econòmics que amb ell s’aconseguiran, no estan satisfactòriament justificats. Tampoc s’aclareix el marc previst per al seu finançament i, el més preocupant, quina serà l’aportació de fons públics de la Generalitat en el seu finançament.
El document, per la seua transcendència per al sector agrari i per l’elevat impacte ambiental que pot generar, requerix una revisió en profunditat que aclarisca els dubtes que planteja, justifique la idoneïtat de les mesures que proposa i sobretot avalue amb tot rigor les conseqüències ambientals de la seua implantació. Des de les organitzacions, que des de fa temps hem treballat per una Nova Cultura de l’Aigua, on prima la recuperació del bon estat de les masses d’aigua -rius, aqüífers i zones humides- objectiu de la Directiva Europea Marc de l’Aigua, fem una crida a la Generalitat Valenciana per a atendre estos principis de sostenibilitat dins d’un context d’emergència climàtica.
