Document presentant a la Comissió de Les Corts per a la Reconstrucció del País Valencià després del coronavirus
Els esdeveniments traumàtics derivats de la destrucció de la natura són cada vegada més freqüents i més intensos, com ho acrediten els recents impactes meteorològics i la pandèmia de coronavirus que patim a escala planetària. La natura ens exigix canvis radicals en el nostre model de societat i en la nostra relació amb ella. La “nova normalitat” no està aportant visions, estratègies o solucions realment noves. Més aviat, sembla ser una rentada de cara de la vella normalitat. Una cara més neta, però la mateixa cara. Per això, Acció Ecologista-Agró ha fet arribar una sèrie de propostes a Les Corts.
Concretament, Acció Ecologista-Agró ha fet arribar a la Comissió Especial de Les Corts per a la Reconstrucció Social, Econòmica i Sanitària del País Valencià després del coronavirus les principals Línies d’Acció que, des del nostre punt de vista, s’han de seguir a fi d’encaminar-nos realment cap a una nova realitat, completament diferent de la vella normalitat restaurada que se’ns vol imposar.
L’objectiu és massa ambiciós per a plasmar-lo en un document. Hi ha massa incògnites per resoldre i, finalment, el camí l’hem de traçar entre totes. Conscients de les seues limitacions fem públiques, no obstant això, les nostres propostes com una contribució a una reflexió seriosa i urgent.
Els tres primers blocs aborden el que considerem línies estratègiques i la resta es refereixen a sectors concrets de contingut netament mediambiental.
I. Relació entre pandèmia i calfament global
La pandèmia ha posat de manifest l’estreta relació existent entre crisi sanitària i calfament del Planeta. No es pot abordar la reconstrucció de la societat sense tindre en compte els requeriments que la mitigació i adaptació al Canvi Climàtic plantegen. De fet, l’emergència sanitària del COVID-19 ha creat un marc ambiental i social en el qual la posada en pràctica d’una economia del decreixement orientada al bé comú esdevé necessària.
S’ha d’entendre esta crisi com una oportunitat, si creiem que és possible i necessari establir una relació harmònica entre l’espècie humana i la natura, sempre que siguem capaces d’adoptar una forma d’organització social justa, feminista i solidària. Una societat de ciutadans i ciutadanes responsables de cuidar la vida i els recursos naturals heretats i transmetre’ls millorats a les futures generacions. Només extirpant d’arrel l’actual model de societat podrem afrontar este repte amb possibilitats d’èxit.
II. Educació ambiental
Estem superant la primera onada de la pandèmia gràcies, fonamentalment, a dos tipus de mesures: les sanitàries i les socials. D’estes últimes en destaquen dues, el confinament i el compliment de les normes recomanades des del coneixement científic. S’ha demanat a la ciutadania l’assumpció de nivells de responsabilitat col·lectiva totalment nous, que impliquen autocontrol, solidaritat i respecte pel comú, per allò que és de totes. Sense la col·laboració de la ciutadania no hauria sigut possible arribar on ens trobem en estos moments.
Davant un futur que ens anuncia la proliferació d’amenaces, entre les quals són perfectament possibles noves pandèmies i esdeveniments de major gravetat que els viscuts, la col·laboració ciutadana serà encara més necessària. I perquè siga efectiva és imprescindible el convenciment individual i col·lectiu d’eixa necessitat. Eixa convicció només la proporciona l’educació, l’educació ambiental en este cas.
Es necessiten educadores i educadors ambientals que puguen explicar a la societat els problemes socioambientals als quals ens enfrontem, de manera crítica però amb optimisme. Evitant així que en eixir d’esta pandèmia, i en l’intent de salvar l’actual crisi econòmica, es produïsca un “tot val” que ens acoste encara més ràpid al col·lapse que pot provocar el Canvi Climàtic.
Hem d’assumir d’una vegada per sempre que el Planeta no ens necessita, sinó que nosaltres el necessitem a ell i, per a això, l’educació ambiental és imprescindible. Un model d’educació ambiental permanent, transversal, dirigit a tots els sectors de la societat, inclosos els agents polítics, econòmics i responsables de la gestió administrativa dels qui, en principi, depén l’adopció de decisions i la seua aplicació. I que, per la seua trajectòria col·lectiva, no han destacat fins al present, en general, per la seua sensibilitat ecologista. Una educació amb una perspectiva eco-social i amb una programació orientada a la implantació d’hàbits de petjada ecològica nul·la i eco-saludables.
III. Incorporació de la població a la construcció de la nova realitat
En els més recents projectes de normes o plans per a avançar cap a la nova normalitat o per a enfrontar el Canvi Climàtic, com el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic o l’esborrany de la Llei Valenciana de Canvi Climàtic, es manté la vella actitud de considerar a la població com el subjecte passiu de les estratègies o actuacions: una massa de persones que han de ser informades, educades i, a vegades, consultades. Però, que mai seran requerides per a assumir responsabilitats i exercir funcions concretes.
Esta actitud no es pot continuar mantenint. L’envergadura dels riscos, la capacitat agressora dels impactes i la gravetat de les conseqüències superaran amb tota seguretat a la capacitat dels poders públics per a afrontar-les. I, sobretot, per a pal·liar els seus efectes. La col·laboració activa de la població esdevé inevitable.
Els poders públics hauran de transformar la seua idea de la població com un conjunt de ciutadans individuals i passius en la d’un col·lectiu col·laborador responsable. I, a tall d’exemple, caldrà localitzar en tots els barris o xicotets nuclis de població als grups de persones ja organitzades i transformar-los en grups de suport, que actuen com els millors coneixedors de les vulnerabilitats materials i personals del seu entorn, que transmeten la informació, que exigisquen la solució i que puguen responsabilitzar-se de col·laborar en l’aplicació de mesures pal·liatives.
En matèries com la salut, grups de risc, qualitat de l’edificació, funcionament d’infraestructures, serveis… la col·laboració d’estos col·lectius en estret contacte amb els serveis socials, empreses, xarxes de serveis amb implantació districtual o de barri poden ser de gran eficàcia.
IV. Contaminació i mobilitat
El confinament social i la paralització de la majoria de les activitats econòmiques ha tingut l’efecte de reduir la contaminació associada a l’ús dels vehicles de motor i d’indústries contaminants. Les ciutats, especialment, han experimentat una notable millora en la qualitat de l’aire, en el nivell de soroll, en les dimensions de l’espai públic… I hem pogut gaudir de “la ciutat tranquil·la”.
Ha arribat el moment de reduir l’ús de vehicles, qualsevol que siga el combustible que utilitzen; de promoure l’ús de la bicicleta com a mitjà més adequat per a implantar una mobilitat saludable, prioritzant el seu ús mitjançant xarxes de carrils-bici segregats i segurs o en les mateixes vies de circulació.
Ha arribat el moment també de fomentar l’ús del transport públic no contaminant, millorant la seua eficiència i aplicant una política de preus adequada a este objectiu. S’ha d’implantar el model “Ciutat 15 minuts”, minimitzant els desplaçaments i relocalitzant en els barris les activitats bàsiques de la vida: escola, treball, compres, vida social… I, sobretot, ha arribat el moment de retornar la ciutat al vianant, al ciutadà.
Amb caràcter general s’ha d’incrementar el nombre de punts amb estacions de control de la qualitat de l’aire en tots els nuclis urbans que els precisen. Cal fomentar l’ús col·lectiu dels vehicles, siguen estos particulars o tipus taxi. I fins i tot dissenyar sistemes d’utilització de vehicles similars als actuals d’ús col·lectiu de bicicletes i patins per a trajectes específics.
En els nuclis urbans, excepte en els molt reduïts, s’haurien d’adoptar mesures encaminades a la seua progressiva conversió en zona de vianants, dotant a tots els barris de zones per als vianants àmplies, que permeten respectar fàcilment les distàncies de seguretat i siguen compatibles amb el transport públic, la bicicleta i el patí.
V. Biodiversitat urbana i benestar
Els passejos per les ciutats buides ens han animat a buscar espais de natura pròxims als nostres habitatges per a suportar millor el confinament, trobant en molts casos només ciment i desolació. Esta cerca ha sigut més necessària, si cap, en els barris perifèrics, en els quals concorren abundants casos d’habitatges xicotets, sense contacte amb l’exterior a través de balcons, superocupades i, generalment, infradotades d’espais públics i equipaments adequats.
El contacte amb la natura produïx benestar físic i mental pels serveis ambientals que la mateixa proporciona. És necessari renaturalitzar la ciutat, en general, promovent en tots els barris els horts urbans, augmentant en tots els barris el número i varietat d’arbres als carrers i places, així com parcs d’unes dimensions mínimes adequades que actuen com a entorns de confort, capaços de mitigar els efectes de les altes temperatures que s’aveïnen.
Este sistema d’espais verds ha d’estar connectat entre si, generant una xarxa d’infraestructura verda que es prolongue fins als espais naturals periurbans. I també s’ha de treballar per a fer permeable el sòl. Concretament, amb els Sistemes urbans de Drenatge Sostenible (SuDS) per a minimitzar la pujada de les temperatures de l’asfalt a les ciutats.
VI. Residus
Els residus sòlids urbans són responsables d’entre un 3% i un 5% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Els residus estan estretament relacionats amb les pautes de consum i, fins que estes canvien, caldrà regular l’envasament dels productes. Però, la base d’una correcta política de residus sobre la qual cal continuar incidint continua sent la seua reducció, la seua recollida i el seu reciclatge.
Un dels efectes col·laterals de la pandèmia és la intensificació de l’ús de productes d’un sol ús. De fet, les carassetes i guants ja estan creant un problema de recollida i tractament. El mateix ocorre amb els envasos i embalatges, que han augmentat amb l’auge del comerç on line en la pandèmia. S’ha d’apel·lar a la responsabilitat de la població i de les empreses sobre fabricació i la utilització de productes reutilitzables.
VII. Sobirania alimentària
El document titulat El Canvi Climàtic i la terra, elaborat per especialistes de 52 països que integren el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), insta a aconseguir un equilibre entre el sector primari i l’ús de les terres, així com l’adopció d’hàbits alimentaris més sostenibles: “les polítiques que donen suport a la gestió sostenible de la terra asseguren el subministrament d’aliments per a persones vulnerables i mantenen el carboni en el sòl, mentre reduïxen les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle”.
D’altra banda, l’informe destaca que actualment al voltant d’un terç dels aliments es perd o es malgasta, la qual cosa contribuïx entorn d’un 10% al Canvi Climàtic. Caldrà trobar la manera d’evitar semblant balafiament mitjançant crides a un consum responsable, penalització per la producció excessiva de residus, aprofitament mitjançant el seu reciclatge…
El País Valencià és una potència agrícola. De fet, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) ha posat l’Horta de València com a exemple de sistema resilient enfront de pandèmies. I este fet cal posar-lo en valor. És cert que les productores agroecològiques han experimentat un increment de les vendes on line durant la crisi. Però, podem qualificar-lo d’anecdòtic en comparació amb la demanda total.
Cal donar suport al consum responsable i de proximitat. És a dir, al comerç de productes locals i als mercats agroecològics com a garantia enfront de futures pandèmies i una assegurança enfront dels impactes del Canvi Climàtic en este àmbit.
Hem de fer de la producció ecològica, agrícola i ramadera i la silvicultura l’instrument per a la defensa del territori. I, per a posar fi a la competència deslleial amb la producció ecològica, s’han d’adoptar mesures perquè la ramaderia i l’agricultura intensives incloguen en els seus costos els ambientals, acabant d’una vegada amb l’actual dúmping ecològic.
El foment d’una alimentació saludable i ambientalment sostenible ha d’incloure també la reducció del consum de carn, donat l’excessiu consum d’aigua i de sòl per a produir pinsos. A més a més, no podem obviar la utilització de tècniques d’enginyeria genètica, la innocuïtat de les quals no està adequadament demostrada, que van associades a l’ús de productes químics perillosos per a la salut. Així ho demostra que, per exemple, la multinacional Bayer, actual propietària de l’herbicida RoundUp, un dels més utilitzats del món en el cultiu de la soja transgènica, haja acceptat pagar indemnitzacions per més de 10.000 milions de dòlars pels efectes nocius del citat producte.
VIII. Biodiversitat i espais naturals
Tant en les informacions sobre els efectes del Canvi Climàtic com en les explicacions difoses sobre l’origen de la pandèmia ha quedat palesa l’importantíssim paper que, com a defensa enfront d’estes calamitats, té la biodiversitat. No en va, quasi es pot assegurar que la pandèmia és la conseqüència de la desaparició galopant de la biodiversitat provocada per l’espècie humana. És un impacte més del Canvi Climàtic.
És una necessitat imperiosa restaurar els espais naturals. I totes les formes de presència de natura i vida en tots els territoris aptes per a això. Especialment boscos, espais aquàtics i zones humides, espais naturals protegits de qualsevol classe i condició, procurant la connectivitat entre ells. Recuperar en les millors condicions possibles els serveis ambientals que presten els espais naturals és absolutament necessari per a protegir la salut de les persones. I, així, evitar les pèrdues materials derivades dels excessos climàtics, de les transmissions de malalties, dels estralls de les avingudes i inundacions…
El País Valencià té molts espais naturals sense normes de gestió. Cal desenvolupar estes normes, promovent una participació ciutadana real en la conservació dels espais naturals.
IX. Turisme i globalització
El turisme de masses, el turisme de Sol i platja o el monocultiu turístic “aporta un baix valor afegit”, segons l’actual Ministre de Consum. Es basa en un model d’ocupació precària i estacional. I sobreviu a base de grans concentracions de persones en curts períodes de temps en el mateix lloc, a preus ridículament baixos o lowcost, provocant gran quantitat de desplaçaments nacionals, continentals i intercontinentals, que es repetixen en una i una altra direcció en terminis d’una setmana o quinze dies.
El monocultiu turístic ens fa vulnerables en la mesura en què ens fa dependents de les decisions adoptades per uns altres o d’epidèmies, confinaments, onades de calor, pujades del nivell de la mar. Està totalment fora del nostre control i és insostenible pel malbaratament d’energia i materials que requerix
Este model turístic, com tots els processos productius de l’actual economia de mercat, no té en compte els seus costos ambientals, funciona a costa de l’espoli dels recursos naturals i això li permet funcionar a base de productes lowcost, la qual cosa no seria possible si es tingueren en compte. L’activitat turística ha d’incorporar els costos ambientals.
De fet, és una font de contaminació acústica i lumínica, d’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle, de balafiament de tota mena de productes de consum, d’aigua, d’aliments i d’objectes de tota classe per a satisfer els capritxos de la demanda durant una breu temporada. Obliga al sobredimensionament de serveis públics municipals i sanitaris per a curts períodes de temps. Sobreviu a base de llocs de treball temporals amb condicions laborals indignes, provoca la infrautilització d’infraestructures i equipaments turístics durant la major part de l’any i entranya un risc de transmissió de malalties.
Cal transformar completament la indústria turística, començant per aplicar una estratègia de decreixement en les grans destinacions turístiques que permeta repensar models alternatius.
X. Aigua per a consum humà
La promulgació per part del Govern central dels Reial Decrets (RD) Llei 8 i 11 de 2020 prohibixen, durant l’estat d’alarma, els talls del subministrament d’aigua potable, tant dels sectors socials vulnerables, vulnerables severs o en risc d’exclusió social (RD Llei 8/2020), com dels que, a causa de la crisi del COVID-19 i a l’estat d’alarma, ho són potencialment (RD Llei 11/2020). D’esta manera garantixen el gaudi del dret humà a l’aigua de les famílies i la prohibició dels talls, i exigixen la solidaritat dels operadors d’aigua cap a la ciutadania que resultarà colpejada per l’actual crisi sanitària i social.
En este sentit, en plena crisi sanitària, es posa de manifest la importància de l’aigua, en tant que la seua disponibilitat és fonamental per a la higiene personal i domèstica. I, en conseqüència, per a la salut i en última instància per a la vida.
Amb data de 3 d’abril (només quatre dies després) la patronal d’Empreses Gestores dels Serveis d’Aigua Urbana (AGA) dirigix al Govern un escrit en el qual, a fi de mantindre la sostenibilitat del servei, és necessari poder realitzar talls en el subministrament, ja que, en cas contrari, s’augmentarà la morositat a molt curt termini ocasionant un dèficit estructural.
AGA també planteja la necessitat de modificar la duració dels contractes concessionals per a poder assumir les pèrdues ocasionades (que d’existir encara tardarà molt temps a verificar-se) per la disminució del consum que es produirà per la crisi sanitària.
Per part seua, EMASESA, Empresa Metropolitana d’Aigües de Sevilla, anuncia que a partir del dia 28 de maig establirà la nova tarifa social, que fixa un preu públic ajustat a les rendes de les llars, amb bonificacions d’entre el 50% i el 100% per als ingressos més baixos. Amb esta mesura es consolida la garantia d’un mínim subministrament vital per a totes les llars en situació de vulnerabilitat i en risc d’exclusió. La tarifa social se suma així a altres bonificacions i préstecs socials que l’empresa pública té en marxa des de fa anys.
Heus ací dues maneres de fer efectiva la vigència d’un dret humà: la infàmia dels interessos privats, que busca traure partit de la vulnerabilitat de les persones, i la solidaritat dels interessos públics, que venen a reforçar la idea que en matèria de proveïment d’aigua l’interés general no pot estar en mans d’empreses privades o mixtes de majoria privada.
Les previsibles futures situacions d’emergència requerixen que el sector públic controle la gestió del cicle integral de l’aigua, única manera d’assegurar la protecció i defensa dels ecosistemes aquàtics que proveïxen l’abastiment; l’ús eficient de les infraestructures de distribució; l’austeritat solidària que garantisca el subministrament, siga com siga la gravetat de les crisis climàtiques que s’aveïnen i la vulnerabilitat de les persones; la reutilització eficient i l’adequat manteniment de les infraestructures.
XI. Energia
La pandèmia del coronavirus obri una finestra d’oportunitat per a intentar complir l’Acord de París i, alhora, impulsar l’economia mitjançant una transformació energètica basada en les energies renovables, segons el primer informe sobre les perspectives mundials de les energies renovables Global Renewables Outlook, publicat el 20 d’abril per l’Agència Internacional d’Energies Renovables (IRENA).
Les ocupacions en el sector de les renovables, segons este informe, podrien augmentar fins als 42 milions a escala mundial d’ací a 2050. Este pla ajudaria a reduir el 70% de les emissions mundials de diòxid de carboni (CO2) relacionades amb l’energia en 2050. Segons apunta l’informe, “en accelerar les energies renovables i fer que la transició energètica siga una part integral de la recuperació en el sentit més ampli, els governs poden aconseguir múltiples objectius econòmics i socials en la cerca d’un futur resilient que no deixe a ningú arrere”.
Transició cap a les energies renovables, reducció del consum energètic, aproximació de les fonts de producció i els punts de consum evitant pèrdues innecessàries per transport, foment d’iniciatives ciutadanes locals de producció i subministrament d’energia i de consumidors locals. Esta és la nostra recepta energètica. I, a més a més, cal que les administracions lideraren un impuls de la bioconstrucció i la construcció bioclimàtica amb ajudes, acompanyament i assessorament, així com actuacions exemplificadores.
XII. Urbanisme
Pensar el territori buscant el redimensionament de les ciutats i la distribució de la població, les iniciatives culturals i d’oci, les activitats econòmiques i les infraestructures amb criteris de sostenibilitat i desenvolupament de l’actual món rural sobre la base de la implantació de les noves tecnologies que possibiliten la comunicació física i virtual ràpida i eficaç.
Moratòria urbanística per a tots els plans i projectes no essencials d’ús residencial, industrial, turístic i comercial. Estudi basat en el Canvi Climàtic de l’impacte ambiental de cada pla i cada projecte previ a la seua reelaboració i posada en marxa, prenent com a punt de partida l’alternativa “zero”.
Prioritzar en els desenvolupaments urbans que el municipi siga autosuficient en la producció de serveis ambientals per a la seua població: aigua, recàrrega d’aqüífers, contaminació de l’aire, embornals de CO2, depuradores, abocadors i capacitat d’obtindre nivells suficients de reutilització d’aigües i residus.
Atés que la reconstrucció ha de dur-se a terme en un context d’emergència climàtica, en el qual les mesures a adoptar han de prioritzar la seguretat i la salut de les persones en general i de les més vulnerables en particular, l’administració responsable hauria de definir un nou concepte d’habitatge, al qual podríem dir “habitatge saludable”, que tinguera en compte les necessitats d’espai per habitant, la climatització, l’aïllament de sorolls, l’accessibilitat, que complira amb un determinat Codi Tècnic de l’Edificació… procedint a derrocar totes les que no compliren els estàndards establits i facilitant el trasllat de les persones afectades a estos nous tipus d’habitatges, mitjançant la fixació de preus socials, sistemes de lloguer indefinit o compres a terminis assequibles.
Esta mesura aniria acompanyada d’un pla de rehabilitació del parc immobiliari per a tots els habitatges que necessitaren una adaptació parcial. Existix un acord generalitzat, fins i tot entre les mateixes empreses del sector, en què esta activitat actuaria com a motor per a la recuperació econòmica de molts altres sectors i facilitaria la ràpida creació de llocs de treball.
Regulació de l’ús obligatori de materials naturals i respectuosos amb el medi ambient en la construcció, així com la priorització de l’arquitectura bioclimàtica, ja que la construcció és un dels sectors amb major petjada ecològica.
*Este article va ser publicat originalment en castellà el 30 de juny de 2020 en eldiario.es.
