Article d’opinió de Carles Arnal
Darrerament, el debat públic sobre ciència i política s’ha revifat, especialment durant les passades eleccions i les seues conseqüències en la formació de governs i institucions. Diferents partits mostraven ignorància i menyspreu envers els coneixements científics i les seues aportacions a la gestió dels béns comuns. Molt concretament, i de manera escandalosa, hem pogut comprovar esta ignorància i menysteniment en relació amb el canvi climàtic. Però no únicament; també en relació amb les vacunes, a la pandèmia de la Covid i a altres problemes ambientals i sanitaris, i d’àmbits encara més grans, que afecten la vida dels ciutadans, i que la gestió política ha de resoldre, o almenys encarar, de la manera més fiable i solvent possible, és a dir, amb les ferramentes més potents que la ciència ens aporta i pensant en el bé comú, en les persones i el seu benestar, actual i futur.
El tema és important. No s’ha de sacralitzar la ciència, ni ignorar les aplicacions inadequades que un govern, unes empreses o uns individus particulars poden fer, però la ciència és l’instrument més potent i més fiable que disposem per a conéixer la realitat i actuar en conseqüència. No és infal·lible i està en contínua revisió per què, a diferència de les religions i les ideologies, no hi ha dogma ni autoritat indiscutible en el seu funcionament i és, per naturalesa, transparent i objecte de control i actualització constant, i és tot açò que li dona la seua fortalesa i la seua indiscutible superioritat sobre d’altres formes de coneixement o de pensament. Sense ciència, o ignorant i subestimant la ciència, creixen els “bulos” sense possible confirmació, les mentides de difícil rectificació, les manipulacions, l’obscurantisme, la manca de transparència i els fonamentalismes i fanatismes de tota mena que amenacen la llibertat i la millora de les societats. Si s’ignoren els mètodes més potents d’accés als fets, a la verificació permanent de les dades i a l’anàlisi crítica i sense límits dels raonaments, les societats estaran perdudes.
Estes reflexions generals sobre la necessitat de considerar la ciència en els grans problemes i reptes socials es pot aplicar també en relació amb els incendis forestals, un tema que este estiu (i molts altres; i no sols estius) ha omplit pàgines de diaris, hores d’emissions televisives, radiofòniques i molt d’espai a les xarxes socials. També en este tema es presenta una preocupant manca de rigor i fonamentació científica, no general, però molt preocupant en determinats mitjans, xarxes i col·lectius socials. Els grans incendis no són un problema nou a les nostres terres, malauradament, però es donen les circumstàncies perquè en el futur puga agreujar-se (o no, si actuem adequadament, com podem dir en relació amb el canvi climàtic i altres problemes ambientals). Les previsions científiques no són profecies ni auguris ni fatalitats del destí; són advertències per canviar i millorar les nostres actuacions.
Amb freqüència apareixen als mitjans i les xarxes, notícies molt cridaneres amb imatges aclaparadores, amb entrevistes i opinions de tota classe de persones, des de polítics i suposats especialistes i tècnics, fins a altres perfils de vegades molt poc informats, o pitjor, mal informats i poc formats. Se’ns ofereix una allau de visions i idees que, de vegades, més que clarificar i ajudar, poder generar confusió i fer molt poc per avançar en les necessàries solucions.
Esta gran incidència en els mitjans de comunicació de la problemàtica dels incendis pot ser positiva si ajuda a incrementar la sensibilitat social envers el problema. Però pot ser fins i tot contraproduent si alimenta teories estranyes, paranoies i teories conspiratòries, hipòtesis no confirmades, dades errònies o molt incompletes, o esbiaixades, així com profunds errors molt arrelats (“preconceptes”), a més d’interessos personals, professionals o de gremi, que s’haurien de filtrar de manera objectiva i contrastada.
Per exemple, entre els errors que hem vist este estiu envers els incendis, ens trobem reiteradament que es posen tots els casos “al mateix sac”, encara que es tracte de situacions tremendament diferents. Fins i tot en un territori no tan gran com és la península Ibèrica hi ha diferències molt grans entre Espanya i Portugal i, dintre d’Espanya, entre Galícia, Extremadura, o el nostre territori. Hi ha diferències molt notables de caràcter físic, econòmic, social, cultural, etc., entre diferents territoris i cal tindre-les molt en compte. Molt més encara si intentem posar en el mateix munt Hawaii, Canadà, Grècia o les illes Canàries. Cal anar molt amb compte per què les reflexions que es poden fer sobre causes i conseqüències i, sobretot, en relació amb les receptes a adoptar en estos llocs, han de ser, necessàriament, diferents. De vegades, molt diferents. Sense analitzar bé les diferències difícilment conclourem res que puga servir per a tots els casos.
En el nostre cas (però no en tots els altres) el 80% dels incendis tenen causes humanes, fonamentalment negligències i accidents (no incendis provocats de manera criminal, que són una minoria, realment anecdòtica). Paradoxalment, encara hi ha molts tècnics i polítics (i moltíssims opinadors) que ignoren este fet, o que no treuen cap conclusió al respecte, i pretenen enfocar la prevenció dels incendis sense considerar les seues causes i establir estratègies solvents per evitar-les. Actuen com si fora una maledicció divina, quan només es tracta d’actuacions humanes i, per tant, corregibles. Revisant els plans de prevenció d’incendis que s’aproven al País Valencià, encara en dates recents, comprovarem que entre el 80-90% dels recursos econòmics (i de tota mena) es dediquen a fer altres coses i només entre un 15-5% a combatre i evitar les causes humanes dels focs. Just al revés del que caldria. Una actitud poc racional i gens científica.
En línia amb estos enfocaments que ignoren la realitat concreta que tenen al davant, molta gent afirma que, per evitar incendis, cal “netejar” la muntanya, i no es refereixen a eliminar deixalles i fems que encara podem veure a les vores de carreteres i pistes, i també al costat de sendes i àrees d’esbarjo en zona forestal, ni tampoc a retirar o triturar munts de llenyes seques que s’acumulen en determinats ambients, resultats de tales o, paradoxalment, de “neteges de vegetació”, activitats que són origen també d’incendis per negligència o accident, com és el cas de l’incendi més greu ocorregut enguany al nostre territori, en Villanueva de Viver, el passat març.
La majoria dels opinadors parlen d’eliminar vegetació viva de les muntanyes, com si esta vegetació fora la responsable dels incendis o com si els arbres i arbusts “se suïcidaren”, incinerant-se, ells a soles. No és així, clar, el 80% dels focs necessiten la mà d’algun humà perquè es desencadene el foc, sense eixa mà, no hi hauria incendi. La “culpa” no la té la vegetació, i cal destacar-ho, una vegada més: eixa vegetació viva que alegrement es vol eliminar és fonamental, imprescindible per nosaltres humans, ja que és la fonamentació de la biodiversitat, la que protegeix i forma el sòl fèrtil, la que alimenta els aqüífers i evita l’erosió, la que aporta oxigen a l’atmosfera i consumeix CO2 i la que preserva ecosistemes de gran valor i bellesa. Sense eixa vegetació, estem perduts. I quan crema, és quasi sempre per causes humanes, la cremem nosaltres; no és un suïcidi vegetal, és un delicte ambiental.
Molts opinadors de tota mena repeteixen, sense cap base científica que ho sustente, que hi ha “massa vegetació” als boscos (quan entitats supranacionals ens alerten de la greu reducció dels boscos a escala mundial i les lamentables conseqüències que açò comporta). Diuen que hi ha “massa combustible” (li diuen així també als vegetals vius i sans, que ens protegeixen a nosaltres; com podrien considerar “futurs cadàvers” a les persones que passen pel carrer) i ignoren o menystenen el problema de l’erosió i la desertificació que origina la reducció i degradació de la coberta vegetal (també, i molt especialment, en el nostre territori), altre dels més greus problemes que afecten el Planeta i que té molt a veure amb la reducció dels recursos hídrics, el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, i sobretot, amb la desaparició o degradació de la coberta vegetal natural.
Als mitjans i les xarxes trobem a sovint reaccions alarmistes i tremendistes en relació als incendis, també a casa nostra; cosa que no sempre ajuda a resoldre res, sinó a generar confusió i frustració, si estes alarmes no van acompanyades d’opcions viables per solucionar el problema, què es puguen posar en marxa, de manera positiva i realista, ara mateix. Les dades objectives, basades en els fets i recollides als bancs de dades, no confirmen les amenaces desaforades, al nostre territori (en altres casos, cal fer altres anàlisis). Ni ara (als darrers anys) tenim més grans incendis forestals que als anys 70-80 del segle passat, ni és cert que els mega-incendis són un fenomen nou. És cert que el risc d’incendi a causa del canvi climàtic, generat també pels humans, anirà creixent en el futur. Però açò no implica que estem condemnats a partir més i més grans incendis. El risc existeix, però no és ni una profecia ni un perill indefugible. El factor humà és clau i podem evitar la major part dels focs. No estem condemnats inexorablement a patir més incendis.
Per sort, les mesures assenyades per fer-hi front, dintre d’una veritable prevenció (en el sentit exacte d’evitar les causes humanes dels focs) no són ni molt menys tan cares ni complicades com les dedicades a l’extinció. Cal reordenar les inversions, sense renunciar a tindre un bon sistema d’extinció i mesures complementàries per lluitar contra el foc. Però el focus d’atenció, la prioritat, ha de ser sempre evitar les causes; cosa totalment compatible amb preservar, millorar i ampliar les nostres superfícies forestals, per millorar les essencials funcions ecològiques que desenvolupen, d’un valor incalculable. Es tracta de mesures clares de regulació d’usos i activitats de risc en terreny forestal, de mesures ampliades i millorades de vigilància i dissuasió i altres actuacions complementàries de conscienciació, informació i formació. Totes mesures de baix cost, realistes i viables, que poden generar llocs de treball i que no tenen efectes secundaris negatius, sinó, al contrari; efectes beneficiosos en altres paràmetres socials, econòmics i ambientals.
I són mesures compatibles, també, amb un veritable desenvolupament rural sostenible, que combine esta conservació i millora dels ecosistemes amb la promoció d’activitats tradicionals, destacant la producció ecològica, que pot generar més beneficis i llocs de treball que altres opcions i també un turisme ecològic d’interior que respecte els ecosistemes i els seus habitants, i promoure que es reforcen mútuament estos tres pilars d’un desenvolupament necessari i amb futur.
En definitiva, cal aplicar la ciència, les dades objectives, la transparència i el debat en profunditat a la gestió forestal; justificar les actuacions amb arguments documentats i avaluar les propostes, les intervencions i les seues conseqüències, a mitjà-llarg termini, de manera clara i contrastable, i no fer tants discursos tremendistes que no aporten solucions reals. Anem a les causes.
Carles Arnal, Doctor en Biologia i membre de la Comissió Forestal d’Acció Ecologista-Agró.
*Article complet publicat originalment el 21 de setembre de 2023, a elDiario.es.
