Article de Graciela Merat per al concurs periodístic “El ciervo” per al qual va entrevistar al nostre company Marcos Pla
Sota la trista realitat que ens suscita a tots els habitants d’un Planeta cada vegada més malalt, Graciela Merat, llicenciada en periodisme per la Universitat de Sevilla, ens endinsa en una reflexió davant esta crítica situació de la qual realment molts no som conscients. Amb este reportatge, redactat abans de la pandèmia del coronavirus i per al qual va entrevistar al nostre company Marcos Pla, tracta d’emfatitzar la necessitat i, al mateix temps, la dificultat que comportaria posar en pràctica unes solucions que tan sols seran factibles quan l’ésser humà siga capaç de canviar el seu egoisme per l’empatia amb la Mare Terra.
“Més val perdre un minut en la vida, que la vida en un minut”. Quantes vegades haurem sentit este refrany en el qual tant de valor se li dona al simple fet d’estar vius? Ja va sent hora de donar-li més importància a allò més valuós que tenim: el nostre Planeta, el qual està malalt i no s’està fent res, o almenys prou per a evitar que vaja a més esta dissort que tant ens concernix.
Els casquets polars es fonen, augmentant així el nivell de la mar; els fenòmens meteorològics i les inundacions es multipliquen; les onades de calor s’intensifiquen, agreujant les sequeres. És evident que el nostre hàbitat s’està morint, i tot va començar quan l’home va deixar de conformar-se amb els recursos que tenia al seu abast, començant a inventar, reinventar i continuar inventant… Valga la redundància.
Enguany, la Mare Terra plorava per les flames de foc provocades per l’egoisme del Capitalisme. L’Amazones, el pulmó del nostre Planeta, es cremava notòriament, minvant la salut de la flora i fauna que allí s’alberga. Tribus indígenes feliçment establides en la selva més gran i animals que realitzen el seu cicle vital sense perjudicar a ningú morien sense moure un dit, per la simple estupidesa humana de voler acabar amb tot el que és natural i no vinga del petroli.
Però no sols a l’Amazònia, la desforestació il·legal s’ha practicat en altres regions del món. La Conca del Congo, el Sud-est Asiàtic i l’Extrem Orient rus són víctimes perfectes per als interessos comercials de països com la Xina, Finlàndia i Suècia en la indústria de la fusta. I és que la desertització desmesurada “és un crim des de qualsevol punt de vista ambiental: aigua, sòl, espècies indígenes…”, afirma Marcos Pla, voluntari d’Acció Ecologista-Agró. Com explica, “cada arbre que deixem en peus o plantem és un escut contra el Canvi Climàtic per la seua capacitat d’absorbir el carboni en fer la fotosíntesi per a incorporar-lo a la seua biomassa”. Així, l’atmosfera s’estalvia esta dosi de CO2.
Però, el problema no sols es basa en les poques iniciatives per a oxigenar el Planeta, equilibrant la vegetació, plantant més arbres i respectant les nostres selves i boscos. Les excessives emissions de gasos d’efecte d’hivernacle proliferen a ritmes insospitats i, per tant, les temperatures mitjanes globals continuaran augmentant. Comptant que el cos humà només pot funcionar sota uns trenta-set graus centígrads, les conseqüències de superar estos marges per a l’organisme poden ser fatals, fins al punt de comprometre la vida d’una persona.
Són molt nombroses les víctimes mortals de les onades de calor esdevingudes des de 1980, sent registrades la barbaritat de 783, però no hi ha àpex d’esperança en què estes disminuïsquen segons els científics, que manifesten que seguiran malgrat la reducció de les emissions dels gasos d’efecte d’hivernacle. És impensable per a la nostra ment que fins i tot en la freda Moscou en 2010 moriren 10.000 persones a causa d’este fenomen.
Desgraciadament, s’ha convertit en una realitat. I ja no es tracta únicament de les morts ocasionades per les extremes temperatures, sinó també la manera en la qual perjudica la nostra qualitat de vida, afavorint l’insomni. “L’OMS recomana no dormir a més de vint-i-cinc graus per a poder descansar. Esta temperatura al carrer fa que dins de casa se superen en diversos graus”, comenta Marcos Pla, qui afegix que “els plats trencats de la crisi climàtica els estem pagant la gent senzilla, els qui no tenen un xalet en llocs més frescos, els qui no es poden posar l’aire condicionat o no poden anar-se’n de viatge en les dates estivals”.
Però, com podem alleujar els símptomes del nostre Planeta malalt? Des de 1992, la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, sota l’agrupació de 195 països, ve plantejant iniciatives per a sanar el Planeta. No obstant això, són poques les premisses dels seus projectes que es posen en marxa. Tant el Protocol de Kyoto, com el vigent Acord de París, tristament es convertixen en una desfilada d’objectius que difícilment seran portats a la pràctica, ja que això suposaria canvis d’hàbits de vida inconcebibles per a cadascun de nosaltres a escala mundial.
Significaria transformar una societat compresa pel consumisme i per la introducció constant de noves “necessitats” en una més conformista i més solidària amb la salut del nostre hàbitat i disposada a pal·liar els estralls del Canvi Climàtic. Seria alguna cosa així com llevar-li a un xiquet un caramel que abans se li ha donat, reiterant que l’ésser humà va inventar sense parar per a millorar la seua qualitat de vida. Va començar primer a fabricar amb les seues pròpies mans i després es va fer amb màquines que van anar aglomerant-se en fàbriques, agilitant la producció.
El que no va tindre en compte l’ésser humà és que les millores productives nascudes en l’Era Industrial, al mateix temps, incrementaren les concentracions del diòxid de carboni en l’atmosfera i deliberaren vessaments tòxics a la mar. Com a conseqüència d’això últim, milers de peixos són conduïts per les ones cap a la riba, espècies que habiten en els oceans respectant este Planeta, i que no obstant això no han rebut la reciprocitat per part de la nostra espècie.
No hem de témer al terme sostenibilitat. Marcos Pla considera que les accions per a frenar la crisi climàtica no suposarien un empitjorament de la nostra qualitat de vida, perquè “existixen recursos i coneixements suficients per a, de fet, viure millor”. L’Agenda 2030 es convertix en un diccionari que orienta a tots els governs en pro de les persones, del Planeta i la prosperitat, no sols centrant-se en la reducció dels gasos hivernacles, o en l’ús del transport públic, sinó també erradicant la pobresa, promovent l’ús responsable de l’aigua i d’uns recursos naturals que són per a tots. Es tracta, en definitiva, de ser solidaris entre nosaltres i amb el món en el qual vivim. No perdem més i comencem a sumar.
Graciela Merat.
