Si no evitem els focs evitables, el canvi climàtic desbordarà totes les actuacions que puguem imaginar basades a atacar el foc quan ja s’ha produït
Acabem de patir un altre incendi forestal greu, absurd, evitable, d’origen humà, com la immensa majoria, ara a Tàrbena, que ha afectat ja unes 1.000 ha i també a una zona protegida, de gran valor, el ZEC Serres del Ferrer i Bèrnia i ZEPA Muntanyes de la Marina. Quants incendis més, absurds i evitables, fan falta perquè canvie la deficient política de prevenció d’incendis que tenim al País Valencià, que no s’enfronta a les causes, que no prioritza evitar els focs?
Estos dies d’abril hem patit un grapat d’incendis, tots de causa humana, molts d’ells deguts a cremes agrícoles i altres negligències, que són perfectament evitables… si disposarem d’una estratègia més decidida, i amb més recursos, per evitar els incendis de causa humana, la immensa majoria (un 80%). L’administració valenciana es nega a actuar de manera contundent i efectiva contra les causes del problema, malgrat existir (i estar ben experimentades) alternatives viables, econòmiques i d’eficàcia comprovada. Al contrari, dedica una quantitat ridículament baixa de diners a la veritable prevenció, en sentit estricte, o siga: evitar els incendis, evitar els focs originats pels humans. La major part dels diners va a altres coses.
Els incendis registrats durant un altre mes d’abril, el de l’any 2020, durant la pandèmia, van ser la xifra més baixa de la història, molt per sota de les mitjanes estadístiques (10 vegades inferiors a la mitjana de la dècada anterior); només 3 incendis, que no van arribar a cremar ni una hectàrea. L’explicació és que durant eixe període no es podia encendre focs al bosc i estaven molt limitades les activitats humanes. Açò constitueix una demostració, sense pal·liatius, de què és possible arribar a suprimir els focs d’origen humà, si existeix voluntat política, decisió, i uns pocs més mitjans dels que ara es destinen a evitar el foc.
No es tracta d’adoptar mesures tan dràstiques i generalitzades com en aquell moment. Bastaria amb mesures apropiades i específiques relatives a algunes activitats, no totes, ni de bon tros; i a certes instal·lacions i infraestructures. Mesures amb la intenció, sempre, d’erradicar el foc al bosc i les àrees immediates; limitades a zones forestals concretes (no necessàriament totes) i en determinats moments. Les normes locals s’haurien d’elaborar amb participació ciutadana i transparència, incorporant-les als plans locals de prevenció d’incendis forestals (PLPIF), però amb directrius bàsiques generalitzades a tot el territori, per a maximitzar la seua eficàcia, i amb mesures d’avaluació, per a comprovar-ho…
La major part de les inversions de “prevenció” NO es destinen a mesures preventives
No es tracta només de prohibir, sinó d’incentivar i ajudar a implantar alternatives, i regular de manera més rigorosa, i amb major contundència, les pràctiques més perilloses o inadequades. Les cremes agrícoles, com sembla ser el cas del recent incendi de Tàrbena, són una de les causes humanes més habituals. En quasi totes les demarcacions forestals en què es divideix el territori valencià (les 11 zones d’amplitud equivalent a dos-quatre comarques) constitueixen la primera o la segona causa dels incendis humans, segons el cas. Esta activitat té una alternativa molt clara i experimentada: la trituració de les restes agrícoles, que no té cap dificultat organitzativa, que no presenta cap problema ni social ni ambiental i a més, pot originar altres beneficis, tant de caràcter econòmic, com per a millorar la feina dels agricultors i evitar altres accidents (i fins i tot morts) que genera esta pràctica.
El cost de la trituració és insignificant, comparat amb els milions d’euros que es contemplen en alguns plans municipals de prevenció, i que s’adrecen, majoritàriament, a activitats que no eviten un sol foc. L’organització i les despeses han de ser a càrrec de l’administració autonòmica i no, com ara, a càrrec d’alguns llauradors voluntaristes i conscienciats, o d’uns pocs ajuntaments amb governs preocupants pels problemes ambientals. Han de constar en els Plans de Prevenció de Demarcació i en els Locals.
Situació molt diferent de l’actual, en la que esta alternativa ni es contempla o se li dediquen unes quantitats ridícules per fer unes xarrades o uns fullets informatius, sense cap efectivitat normativa. En tots els plans de demarcació, la major part de les inversions de “prevenció” NO es destinen a mesures preventives, sinó a altres actuacions que no actuen sobre les causes, ni eviten cap foc, sinó que, en el millor dels casos, poden servir per ajudar a l’extinció, quan ja s’ha desfermat un foc, i açò, sense cap garantia de la seua efectivitat, ni amb seguiments ni avaluacions dels resultats, i consumint milions d’euros, amb actuacions, moltes d’elles d’eliminació de vegetació natural o per obrir i ampliar camins, que tenen grans impactes ambientals i paisatgístics i que, en tot cas, haurien de ser considerats en els plans d’extinció, no en els de prevenció. Estes actuacions, que en alguns casos s’emporten més del 90% dels diners prevists en els plans de “prevenció” només tenen alguna eficàcia (quan la tenen, que no és sempre) quan ja ha fracassat la prevenció. De fet, representen el fracàs de la prevenció.
L’administració autonòmica ha d’implementar polítiques més actuals, més eficients i més respectuoses amb el medi ambient
En algun cas concret, com el Pla Local de Prevenció del municipi d’Énguera (un dels municipis amb major extensió forestal i amb greu afectació per incendis forestals), que suposa 2,67 milions d’euros (en 15 anys), només dedica a mesures preventives, en el sentit exacte de la paraula, uns 50.000 €, és a dir, menys del 2%. La resta va a parar a les altres actuacions, una vegada ha fracassat la veritable prevenció. Encara que el mateix document del PLPIF diu que les cremes agrícoles són responsables del 96% del territori municipal cremat en els incendis dels darrers 20 anys, no adopta cap mesura per donar una alternativa generalitzada i efectiva a esta pràctica inadequada. És a dir, a la principal causa del problema no se li dedica cap esforç específic, i al conjunt de les causes humanes que suposen la immensa majoria dels incendis, no es dedica ni el 2% dels diners de “prevenció”. Per este camí mai evitarem els incendis. Açò constitueix un veritable frau a la societat.
Ignorar les causes, no voler actuar sobre elles, i no evitar els incendis de causa humana, que són els majoritaris, tindrà un gran preu social, econòmic i ambiental, just amb el canvi climàtic. No obstant, eixe desastre és evitable. L’administració autonòmica té la paraula. És la que ha s’administrar millor els diners i la que ha d’implementar polítiques més actuals, més eficients i més respectuoses amb el medi ambient. Si no ho fa, el desastre forestal està servit. Si no evitem els focs evitables, el canvi climàtic desbordarà totes les actuacions que puguem imaginar basades a atacar, a posteriori, el foc quan ja s’ha produït, en comptes d’evitar que s’origine. Els incendis no són un càstig diví, no són “naturals” (almenys el 80%); són un problema humà. Un problema social i cultural. O abordem les causes, o pagarem les conseqüències.
