Article d’opinió de Joan Olmos
Per una vegada, l’Administració ha triat el moment adequat per a sotmetre un important projecte a informació pública: què millor que l’estiu per a parlar de regenerar platges. Per descomptat, també haurien de participar en el debat els visitants d’altres zones de la Península per als qui alguns dels nostres topònims costaners els resulten ja familiars. Ni més ni menys que 1.247 milions d’euros per a extreure sorra d’un fons marí situat enfront de Cullera, a més de 60 metres de profunditat, i transportar-la després a diverses platges en crisis de València i Alacant. Durada total del procés, 10 anys. Un termini global que, segons el projecte, “podrà incrementar-se i dilatar-se en el temps en funció de la disponibilitat de projectes de regeneració de platges aprovats i llestos per a executar…”.
El projecte analitza les diverses afeccions que pot tenir esta operació, tant en la flora i fauna marítimes com en les activitats econòmiques que es duen a terme en esta zona, cas de les pesqueres, el trànsit marítim, o el turisme. No resulta difícil imaginar quines seran les causes d’estes afeccions. La superfície i la profunditat del dragatge són molt grans, l’agitació i terbolesa de les aigües, inevitables, i la durada de les operacions, incloent-hi el transport de les sorres, molt llarga. No obstant això, el projecte conclou que no cal témer efectes perjudicials per als ecosistemes naturals i humans, perquè el resultat serà beneficiós en termes econòmics: el turisme en primer pla.
Sorgeixen aquí, com en altres grans projectes recents, els dubtes sobre la correcta valoració dels costos (gairebé sempre incomplets) i dels beneficis (gairebé sempre exagerats). I, per tant, una vegada més, salta la necessitat de comptar amb avaluacions objectives, independents de l’Administració que proposa actuar per a resoldre un problema.
El fenomen de la deterioració de les platges
Més del 95% de la sorra de les platges procedeix de l’erosió terrestre aportada pels rius. Rius de sorra que després continuen circulant paral·lels a la costa, sorra en suspensió que l’onatge reparteix i alimenta les platges. L’equilibri es trenca, en part, quan baixen els subministraments dels rius per la construcció d’embassaments i la reforestació dels boscos. No obstant això, l’energia de l’onatge continua sent la mateixa, i sens dubte serà major per efecte de la pujada del nivell de la mar i la major freqüència i intensitat dels temporals.
A estes novetats cal afegir altres impactes. Fonamentalment, determinades construccions en la costa i l’ocupació de les dunes. L’efecte afegit més conegut és el dels ports, basta donar un cop d’ull en Google maps per a comprovar com este riu de sorra en suspensió, paral·lel a la costa, que va mantenint les platges, es veu interromput, en alguns casos totalment, pels dics dels ports.
D’altra banda, l’ocupació de les dunes -reserva fonamental per a l’equilibri litoral- amb obres rígides, passejos marítims, quiosquets, o altres construccions, a més de sostreure la reserva de sorra, fa que en els grans temporals les ones es reflectisquen en estos obstacles, provocant un major corrent cap al fons, la qual cosa augmenta considerablement l’erosió. La platja ja no elimina l’energia de l’onatge.
Existeixen platges estables quan la seua forma fa que l’onatge sempre arribe perpendicular a la riba, com en la Petxina de Sant Sebastià, llavors la forma es conserva gairebé fixa. Per contra, la inestabilitat es dona fonamentalment en costes obertes i més o menys rectilínies, com ocorre en l’oval valencià.
El marc normatiu: del proteccionisme a la desregulació
A favor del patrimoni costaner, la nostra Constitució estableix el dret al gaudi del medi ambient (art. 45) i al mateix temps destaca la declaració del domini públic litoral, en el qual s’inclouen les platges (art. 132). La llei de Costes de 1988 va ser, en principi, una norma clarament proteccionista. Per això, va suscitar reaccions en contra denunciant que anava a suposar un obstacle al creixement del turisme costaner. I així va arribar la modificació més important en 2013. La nova llei va ampliar l’escarit títol de l’anterior en qualificar-la com a “Llei de protecció i ús sostenible del litoral”. (Cal assenyalar, no obstant això, que la de 1988 continua formant part del marc normatiu bàsic, òbviament en tot quant no va ser modificada per la de 2013).
Resulta significatiu que en el preàmbul d’esta norma de 2013 es deia de manera explícita que “El desenvolupament sostenible s’alimenta de la relació recíproca entre l’activitat econòmica i la qualitat ambiental. Un litoral que es mantinga ben conservat contribueix al desenvolupament econòmic i els beneficis d’este redunden, al seu torn, en la millora mediambiental. No es tracta d’una disjuntiva que ens obligue a emprendre una direcció i abandonar l’altra, sinó tot el contrari, el camí és únic”.
Vists els resultats de l’aplicació de la llei, a nou anys de la seua entrada en vigor, resulta inevitable recordar este missatge. Constitueix tota una declaració d’intencions, quan des de determinats sectors del poder polític i econòmic s’intenten justificar projectes en els quals resulta molt difícil aplicar este camí únic. Això d’intentar conjugar el creixement/desenvolupament (confusions habituals al marge) amb la sostenibilitat ja s’ha convertit en un recurs tòpic i generalitzat en el discurs oficial actual.
Qui ho va tenir clar des del principi va ser el professor Miguel Ángel Losada, que es va pronunciar sobre este tema dient que la finalitat de tal modificació legislativa era “regular les activitats econòmiques en la franja litora ”, per la qual cosa presagiava “l’inici d’un nou cicle devastador”.[1] Dit d’una altra manera: el caràcter proteccionista de la llei de 1988 quedava fortament matisat i no per a millor. I així vam veure com els seus detractors van celebrar amb goig la contrareforma. Un dels efectes directes va ser la reducció del catàleg dels espais protegits.
No oblidem que la costa no són només les parts emergents, platges i penya-segats, marenys i ancorades, perquè cal comptar també amb aquelles parts que les aigües ens impedeixen veure, els fons marins i les comunitats vives. La Directiva Marc de l’Aigua de la UE (any 2000) va canviar la percepció mercantilista que teníem dels rius com a “fàbriques d’aigua”, perquè la llei els considera ecosistemes a preservar. Hauríem d’aplicar el mateix criteri a les costes, ja que són ecosistemes vius d’incalculable valor, que protegeixen el territori, el paisatge, la pesca i la qualitat de vida, no espais només aptes per a atreure turisme intensiu, cas de les “platges de tovallola i quiosquet” com les qualifiquen els ecologistes.
Les respostes tècniques a la crisi de les nostres platges
Les respostes tècniques a la crisi de les nostres platges
El procés de regressió de moltes de les nostres platges mediterrànies, ha donat lloc a múltiples interpretacions i variades i discutides propostes d’actuació, la major part de les vegades en forma de projectes locals aïllats, amb protagonisme gairebé exclusiu dels espigons en diferents variants. S’ha instal·lat en l’opinió pública costanera, amb raó, la percepció que moltes de les operacions de farciment de platges arruïnades per les tempestats només es mantenen efectives fins al següent episodi tempestuós. Si estos dubtes no es dissipen en el cas del projecte de Cullera, estem davant una aposta molt arriscada pel seu altíssim cost.
Ja durant la gestació de la llei de 1988 es va originar un fort debat sobre els criteris de defensa de costes utilitzats per aquells anys a Espanya. Les solucions aportades per l’anomenada enginyeria de costes, amb escassa consideració sobre criteris ambientals o paisatgístics, van anar adoptant modalitats que, no obstant això, no han aconseguit un consens ampli en la comunitat acadèmica i en els successius departaments de l’Administració. El professor de la Universitat de València Vicenç Rosselló escrivia en 1988 que “la defensa jurídica i la defensa enginyeril són conceptes sovint divergents” sent per a ell “la protecció anterior a la defensa i la defensa a la regeneració”.
El projecte Cullera, en cas d’aprovar-se, s’iniciaria amb l’extracció i transport de sorra des del fons de la mar, però el seu destí, les actuacions que han de fixar-les a les platges deteriorades o desaparegudes, estan pendents que s’aproven i disposen els projectes respectius per a la seua execució. Es tracta d’una vintena de platges o trams entre Sagunt i El Pilar de la Foradada.
I tornem a assenyalar dubtes: Quina classe de projectes per a la regeneració? L’absència de criteris estratègics globals, i l’abús en la discrecionalitat a l’hora de promoure projectes locals, com han denunciat sectors ecologistes, no són en absolut un bon camí per a la regeneració.
L’elevació del nivell de la mar es troba entre les principals amenaces del Canvi Climàtic, com insisteix una vegada i una altra el citat decret del 1r d’agost de modificació del Reglament de Costes. Cal recordar, no obstant això, que a la Comunitat Valenciana partim d’una situació ja molt deteriorada del nostre litoral, provocada per una altra mena d’amenaces, algunes ja consumades –urbanització descontrolada, infraestructures inadequades- i que tenen a veure en bona part, al meu judici, amb la gestió erràtica dels successius governs, tant del domini públic litoral com de les seues zones d’afecció i limítrofs. No cal responsabilitzar únicament a l’Administració central.
Si volem ampliar responsabilitats de fons, apel·lem a l’ona neoliberal que ens arrossega des d’abans de la crisi de 2008 i que ha calat de manera profunda en la construcció del territori. Evitaré repassar la història dels durs efectes d’este procés, molt ben analitzats, entre altres instàncies, per Greenpeace en 2019 en el seu informe A toda costa i en part il·lustrats més recentment per Andrés Rubio en el seu llibre La España fea. Tot apunta, no obstant això, al fet que en estos moments repunta l’activitat urbanitzadora, amb projectes paralitzats que es tornen a mobilitzar.
Una anotació d’última hora: mentre prepare este text, el 1r d’agost es publica en el BOE una reforma del reglament de la llei de Costes que ja ha originat les primeres reaccions referides als terminis concessionals en el domini públic marítim. Un assumpte complex, sobretot jurídic, que excedeix la meva capacitat per a analitzar-ho. Però que té a veure amb el fenomen de l’erosió litoral que hem comentat, perquè si la línia de costa es retreu, els seus efectes sobre el construït són obvis.
El futur
Com a base d’una part important de l’economia molt dependent del turisme, a les platges s’han dedicat abundants recursos públics i també per a la seua promoció, com és el cas de les banderes blaves, campanya tan poc rigorosa sobre la qual ja vaig tractar per escrit en 2014.[2] El que ara urgeix és abordar una estratègia integral i renovada, d’acord amb el nou marc que s’obre per causes alienes a les pràctiques polítiques i administratives. Urgeix ampliar el marc de la protecció, no un pegat més, per a intentar assegurar, almenys, l’estabilitat de la línia de costa que es prenga com a referència. Per a això, caldrà reclamar la col·laboració d’especialistes diversos en matèries diferents. L’Ecologia marina és una d’elles, essencial per a entendre el procés en la seua globalitat.
Però no sols es tracta de frenar o prevenir l’erosió, l’àmbit conflictiu va més enllà de la mateixa línia de costa, i cal preguntar-se si només ens resignem a salvar el que encara considerem hui que val la pena conservar, o fem un pas més audaç. En tot cas, si en l’àmbit polític (i en el judicial, m’atrevisc a dir) no canvia l’actual cultura sobre el territori, seguirem en estes. Una cultura que ha sacrificat els nostres valors ambientals, paisatgístics i patrimonials al creixement pel creixement coste el que coste, mai més ben dit en este cas.
En este marc –imprescindible per a entendre el problema- el projecte Cullera sotmès a informació pública fins al 12 de setembre no pot reduir-se únicament al debat sobre el document exposat. Convé replantejar els processos participatius, ancorats encara a la inèrcia històrica que es redueix a la publicació d’un projecte en el BOE. Bromes inicials a part, seguim amb la tònica general de limitar un assumpte tan important a un termini irrisori en un calendari típic de vacances, les més massives de l’any a Espanya.
Resulta raonable intuir que el projecte respon a la pressió dels ajuntaments costaners, en bona part corresponsables de la lamentable situació urbanística i mediambiental, quan a penes queda un tram de costa en bones condicions. La resposta de l’Administració central només atén les platges, la part mercantilitzada del litoral, sense consideracions sobre la resta de la costa. Cal esperar, per tant, un debat ampli, escoltar opinions independents i especialitzades, comprometre a totes les administracions implicades per a salvaguardar el patrimoni comú representat en este cas per la franja litoral. A l’espera de mals temps, és necessari combinar valor polític i coneixement.
Article d’opinió de Joan Olmos publicat per eldiario.es el 15 d’agost de 2022.
