La sobirania energètica afectarà la sobirania alimentària. En el debat de la substitució de formes d’energia, no podem oblidar els efectes de qualsevol decisió
El mes de desembre passat, els presidents de Portugal, França i Espanya anunciaven de manera conjunta l’inici del projecte H2Med. Este projecte té per objectiu interconnectar la península amb Europa, i poder distribuir a Europa l’hidrogen verd que es genere en la península. Açò implica diverses conseqüències que no s’han valorat prou, i més encara, no s’han debatut entre tots els sectors de la societat.
Per tal que el corredor verd d’hidrogen puga proveir a Europa, primer s’ha de crear l’hidrogen, i este procés requereix molta energia, i si es tracta d’energia renovable, suposa molt espai i moltes afeccions socials, econòmiques i ambientals.
Les previsions d’instal·lació de solar fotovoltaica del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) per a 2030 han quedat ja, a 2023, àmpliament desfasades, i estan en procés de revisió. El PNIEC preveia la instal·lació de 39.181 MW de solar fotovoltaica.
La realitat ha anat més de pressa que les previsions. Molt més ràpid. El canvi s’observa més clarament en el ritme de sol·licituds i autoritzacions. A juny de 2023, Xarxa Elèctrica d’Espanya (REE) havia concedit permís d’accés a parcs fotovoltaics, amb una potència de 108.200 MW, dels quals 17.500 Mw ja estaven en servei. A part, 20.100 Mw estaven sol·licitats a l’espera d’obtindre el permís.
Davant esta situació s’ha redactat un nou PNIEC, amb nous objectius. Els nous objectius per a 2030 són 76.387 Mw. Amb esta dada, veiem, que el nou esborrany de PNIEC, naix, de nou, desfasat. Esta situació no és casual. Com el primer PNIEC, este segon esborrany vol ocultar que els números seran molts majors dels quals s’escriuen.
Un expert en transició energètica, Pedro Fresco, declarava recentment, que la transició energètica podria necessitar 250.000 MW de solar fotovoltaica:
Posiblemente unas 150-175 mil MW más, y eso asumiendo una reducción del consumo de energía final de aprox el 20%. Y un MW fotovoltaico no tiene por qué ocupar 2 ha, puede ocupar menos con estructura fija o superficies ya construidas.
— Pedro Fresco (@PedroFresco) February 13, 2023
Esta potència, en superfície, suposa l’ocupació de 450.000 Hectàrees, o 4500 km², que és la superfície que ocupa la província de Pontevedra, i més gran que les dues províncies insulars canàries per separat, o qualsevol província de les quals formen Euskadi.
No obstant això, els càlculs que fem es refereixen només a la producció elèctrica, no parlem de la substitució de resta d’energies, ni de la producció d’hidrogen, ni de bon tros, la producció d’hidrogen per a tota Europa.
Quantes més faran falta per a subministrar hidrogen verd a França, Alemanya, Holanda, Itàlia…? No se sap, i el que és pitjor, si se sap, no es diu. A més a més, no està avaluat estratègicament, perquè no va haver-hi avaluació estratègica per al PNIEC vigent, i sembla que s’evitarà per al que es tramita actualment…
Si volem subministrar-nos amb hidrogen verd, i, a banda, generar-ho per a la resta de la Unió Europea, les superfícies necessàries seran molt, molt superiors.
Si sacrifiquem una província sencera de l’Estat Espanyol, per a realitzar una transició energètica, probablement ens enfrontaríem a revoltes socials, fins i tot violentes. Ningú podria negar l’existència d’efectes socials, econòmics i mediambientals seriosos. Perquè siga menys visible, estem repartint la instal·lació entre diverses zones del territori, les més febles i amb menor capacitat de reacció.
Especialment important és l’afecció a l’agricultura. Si bé Espanya té un saldo comercial positiu en el comerç de productes agroalimentaris, té un dèficit estructural molt significatiu en la producció de cereal. Aproximadament el 50% del cereal que consumim és importat. Una part important d’este cereal importat, es destina a la ramaderia, però, no podem ocultar que també ens veiem obligats a importar per a consum humà.
Si aquells possibles 4.500 km² es llevaren del cultiu de cereal, la producció de cereal a Espanya disminuiria un 8%. Si volguérem subministrar energia a la resta d’Europa, la reducció seria molt major.
Per això, no podem oblidar que qualsevol reducció important de superfície agrícola, afectarà la nostra sobirania alimentària. A més, les dades mostren que el canvi climàtic està passant factura a les produccions agrícoles de la península. En la mateixa direcció, l’escassetat de combustibles afectarà la producció i preu de fertilitzants artificials, i amb això, novament, a la producció.
La decisió en esta matèria no pot ser improvisada, i menys, ocultada als sectors socials afectats. Perquè en esta matèria les declaracions dels responsables polítics i dels defensors de la implantació massiva de renovables, no deixen de ser tendencioses, o fins i tot fosques. No és rar llegir a responsables públics secundar-se en les previsions, ja desfasades, del PNIEC per a justificar que l’agricultura no serà afectada, per posar un exemple.
La revisió de l’actual PNIEC, es va iniciar amb una consulta prèvia, durant el mes d’agost de 2022. El nou pas, en el qual estem ara (juliol de 2023), de nou, perquè puguem treballar en mes de vacances. Amb plena agosticitat, perquè pocs la pogueren i puguen estudiar i al·legar. No s’han conegut els tràmits successius, però sembla que els projectes aniran per davant de la revisió del PNIEC, i este només beneirà el que s’haja aprovat.
Siga perquè la Constitució es constitueix en un Estat Democràtic de Dret, un dels pilars del qual és la participació ciutadana, siga per l’aplicació del Conveni de Aarhus, estes matèries, que afecten diversos sectors, han de ser conegudes i debatudes. Ens juguem molt, i no podem jugar amb cartes boca avall.
Article d’opinió de la comissió de territori d’Acció Ecologista-Agró.
