Article de la nostra companya de València en Bici-AE Agró Isabelle Totikaev en resposta al publicat pel diari El País
He llegit amb molt d’interés l’article del diari El País sobre l’estat de salut del pilot de Fórmula 1 Fernando Alonso, “hospitalitzat després de ser atropellat per un cotxe mentre s’entrenava amb bicicleta a Suïssa”. Com a ciclista amb experiència de quatre dècades per carrers i carreteres de diverses ciutats d’Europa i el Canadà, la fotografia que il·lustra l’article i la seua conclusió m’han ferit profundament per difondre, una vegada més, una imatge negativa de l’ús de la bicicleta sense motiu. Però, per si fóra per reobrir el debat, objectiu aconseguit!
L’article del diari El País tractava sobre l’estat de salut del pilot i la seua carrera en la Fórmula 1. No aportava cap informació sobre les condicions de l’accident, només que va tindre lloc sobre la una de la vesprada i es va produir en una carretera “pels voltants de Lugano”, a Suïssa. I concloïa que “este incident reobre el debat sobre els riscos de la pràctica del ciclisme en carretera, una modalitat d’entrenament molt estesa”.
Una vegada més el debat a Espanya oposa el cotxe a la bicicleta, estigmatitzant la presència de ciclistes per carreteres rurals o urbanes, que l’utilitzen per a fer esport o com a manera de transport (inter-)urbà. No hi ha cap diferència entre un ciclista que s’entrena i un que es desplaça d’una ciutat a una altra: o circula respectant les regles, o no les respecta. I és el mateix per al conductor del cotxe. Per exemple, el conductor que vol avançar a un altre cotxe o un tractor pren algunes precaucions abans de l’avançament. Per descomptat si els toca, corre el risc d’esgarrapar, abonyegar la carrosseria o pitjor.
Quan es tracta d’un ciclista, i parle per experiència, existix el conductor tranquil i pacífic i el conductor que no respecta les normes. S’acosta massa i avança sense respectar les distàncies de seguretat. Es nota que té els nervis de punta pel rugit del motor, que ens puja de baix a dalt del llom just darrere de la roda posterior, després de l’alé sufocant del vehicle passant amb tota l’energia desencadenada. I a la ciutat no és estrany que este mateix conductor pare uns trenta metres avant per a aparcar. Però, si algun dia atropella a un ciclista, sí que la carrosseria serà abonyegada, però això no li semblarà gens greu perquè s’arreglarà. Per contra, les ferides causades al ciclista quedaran per sempre.
He tingut quatre accidents en la meua vida, tots per zones urbanes a causa de portes obertes sense mirar. Potser hauria hagut jo d’anar més pel mig de la calçada… Però, cura! No massa. De veritat, gaudir de carrils per a bicicletes d’amplària segura per totes les carreteres seria ideal. Però, no és la nostra realitat a Espanya i no és possible afegir carrils per totes. Encara que amb un poc de voluntat i coratge polític seria més fàcil. Sempre es troba espai i diners per a construir més carreteres. Per què no per a carrils per a bicicletes?
Això ens porta a una altra part del debat. A Espanya l’espai públic dedicat al cotxe supera molt el dedicat a les altres maneres de desplaçament. Per exemple a València, a pesar que l’àrea metropolitana no compta amb més que 1,6 milions d’habitants, hi ha nombroses avingudes amb quatre i fins a set carrils de cotxes, amb voreres i carrils per a bicicletes estrets. La posició privilegiada del cotxe no impedix a alguns conductors queixar-se en veu molt alta quan es canvia l’ús d’un carril de cotxe per a atribuir-lo a la bicicleta, o quan s’amplia l’espai per als vianants. No obstant això, hem de compartir l’espai i repartir-lo de manera més justa entre conductors, ciclistes i vianants.
No hauria de ser tan difícil. D’una banda, la divisió de la gent en categories com a ciclistes, vianants i conductors és artificial i fictícia. Segons el moment del dia o de la setmana, la població que usa les tres maneres de desplaçament, peus-bicicleta-cotxe, és cada vegada més important. Des de la fi del confinament es veuen regularment pels carrils-bici de València files llarguíssimes de pares amb nens. D’altra banda, gairebé tots usem dues d’estes maneres de desplaçament. Així les tres suposades categories (vianant, ciclista i conductor) es troben en una mateixa persona. I Fernando Alonso, pilot de Fórmula 1, practicant bicicleta enfonsa la imatge que una categoria, fins i tot en l’àmbit professional, exclou les altres.
No té sentit oposar una categoria a una altra. Tots usem tota classe d’infraestructures públiques (sense parlar dels transports públics) i respectar als altres usuaris d’estes infraestructures, qualsevol que siga el nostre ús en eixe moment, és respectar-nos a nosaltres mateix, facilita les relacions en els espais amb molta concentració de gent i al final buida la ment. Però, sovint no passa així. Hi ha gent que va a la babalà o cega, tancada en el seu món interior o amb problemes quotidians o amb un sentiment de superioritat. I el seu comportament provoca un accident. Per a estes persones es necessitarien carrers i carreteres on pogueren anar totalment soles per la seua seguretat i la dels altres.
Estes persones no volen compartir l’espai entre les diferents maneres de desplaçament. Són vianants que travessen un carrer d’esquena al trànsit, sense tirar ni un ull abans de posar el peu a la calçada. Són grups de vianants que fan un debat en el carril-bici. Són ciclistes que van per les voreres o se salten els semàfors. Són conductors que també se salten els semàfors, volen per la ciutat com si fos un circuit de Fórmula 1 o xiulen quan han d’esperar dos minuts. Estos comportaments no són una fatalitat. No es pot dir sempre “És Espanya”. És qüestió d’educació i sensibilització des de les classes del col·legi fins a les universitats, els espais de treball o els clubs de persones majors.
L’article no sols estigmatitza els ciclistes amb paraules sinó també amb imatges. Al llarg de l’any 2020, diversos periòdics van publicar les últimes xifres de la incidència de la COVID-19 en títols grans, il·lustrant el tema amb la fotografia d’un ciclista circulant pel carrer. Molts lectors es limiten al títol i a les fotos i es formen una opinió sense entrar en l’article. Tal foto, que no tenia cap relació amb el tema, podia induir al lector de manera sublim la idea que practicar bicicleta era perillós per a la salut o que els ciclistes eren responsables de la transmissió de la malaltia.
I l’article que ens interessa no falta al costum. Sota el títol es veu la foto d’un ciclista, Fernando Alonso, circulant de nit per una carretera, quan l’accident va ser a la una de la vesprada i amb bones condicions de llum. Cal llegir les menudes lletres de la llegenda de la imatge per a entendre que és una foto antiga del pilot: “Alonso entrenant-se en un circuit tancat al trànsit”. En este cas, el lector apurat veu que el pilot va de nit i va ser atropellat per un cotxe.
D’esta interpretació no hi ha molt de camí per a concloure que anava de nit a tota velocitat (per descomptat un pilot!) per una carretera normal i que l’accident va resultar de la seua imprudència. Estes associacions d’idees títol-foto, sense relació entre elles, desfiguren els fets presentats en l’article i arriben irremeiablement a estigmatitzar als ciclistes.
Hui, amb la situació climàtica i sanitària que coneixem, quan necessitem mesures radicals per a no donar-nos contra la paret, és important promoure l’ús de la bicicleta com una manera de desplaçament que no contamina, econòmica i saludable, tant per al cos com la ment, en lloc de continuar estigmatitzant-la.
Isabelle Totikaev, membre de València en Bici-Acció Ecologista Agró.
*Este article va ser publicat originalment en castellà el 25 de febrer de 2021 en la web de València en Bici-Acció Ecologista Agró.
