Relat d’una traïció caïnita
Allà pels huitanta, després de la lluita per un Saler per al Poble, l’avarícia del port autònom que sotmet a la ciutat de València va aconseguir el favor del dubtós poder autonòmic pre-popular, que renegava del país i es plegava al dictat del port sec de Madrid. De províncies, o de la perifèria, aquells governants del PSOE felipista, els noms i els cognoms dels quals no val la pena esmentar de tan coneguts que són, van promoure el pacte institucional que sacrificava el sud per a preservar el nord. Un pacte que beneficiava als nous propietaris successors en les concessions portuàries després de la privatització de drassanes i terminals explotades per empreses públiques.
Eixa cabra la van vendre a la ciutat i el govern municipal de llavors, també socialista, la va comprar. Després de l’ensopec del poder socialista, embolicada de nombrosos casos de deriva prepotent d’estil Roldán i altres ics, va arribar un senyor de Cartagena a posar-li la guinda al tripijoc portuari. Eren temps difícils, pels noranta, amb aquella crisi immobiliària de tots els que, en moure’s, no anaven a eixir a la foto que prenia amb la seua cambra un famós vicepresident del govern felipista.
Eren temps d’homenatge amb múltiples fronts oberts per a la connexió del territori valencià, de la costa mediterrània, amb el centre absolutista que sotmet a tot el territori nacional. Amb més o menys afecte, però amb odi manifest a qualsevol alternativa perifèrica, més si poguera ser catalanista i no hi haguera intimitat.
Els administradors públics no van estar molt encertats en els seus tripijocs governatius i el projecte de 1999, que venia les platges, l’Horta i l’entorn de Natzaret i La Punta, va acabar anul·lat en 2009 pel Tribunal Suprem (TS), després d’un llarg procés iniciat amb la demanda dels veïns. L’Administració va incorporar a l’expedient l’informe preceptiu de Costes i va tornar a aprovar el projecte de 1999 sense més contemplacions.
De nou es va presentar recurs que va concloure en 2015 amb una altra sentència del TS, en la qual es va declarar que no cabia esmena i que el projecte havia de tramitar-se completament de nou. El TS en 2017, considerant que els governants havien executat a tot córrer les obres i que la desurbanització comportava un major cost que la indemnització, va condemnar als ciutadans a estar i passar, i perdre per sempre els seus terrenys familiars.
Després va arribar el Botànic I amb el propòsit de complir la suprema sentència i reelaborar un projecte que la ciutadania, guanyadora dels plets judicials, poguera digerir. Posada en marxa la maquinària administrativa es va elaborar un nou projecte, tintat de verd, com corresponia al color botànic.
El projecte de greenwhasing no satisfà a la ciutadania ni resol el problema dels expropiats i ha sigut objecte d’un nou recurs judicial en 2019. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), condicionat per les magnes paraules del TS de Madrid, no ha acceptat la suspensió cautelar. I, en este moment, l’alcalde de la ciutat accepta que es desenvolupe de nou l’obra projectada, malgrat l’oposició ciutadana i la batussa judicial, sense que cap membre del govern municipal s’atrevisca a moure’s de la foto.
La traïció caïnita persistix, l’alcalde titubeja, però es plega al dictat del port que mana sobre la ciutat. Accepta un accés nord, això sí, per ferrocarril, i corromp el pacte dels huitanta, assumint l’ampliació nord per a pagar el milionari deute pendent dels focs fatus del Veles i Vents, la Marina Real i el Circuit de Fórmula 1.
Mentrestant el senyor González ha vingut a València a recollir les seues trenta monedes i forma part del consell d’administració de l’empresa que lidera el rànquing d’operadors portuaris valencians amb la dimensió de gran empresa multinacional amb diverses seus en el paradís del fiscal. No estranya a ningú. Tots coneixem l’afició del primer president socialista de la democràcia per les portes giratòries i la passió madridista de l’empresari valencià, al qual ara servix amb devoció.
Amb el sud i el nord completament sacrificats, ja no hi ha dubte: els ciutadans no comptem, encara que la Justícia ens done la raó. Perquè alguns, els que veritablement decidixen en el Cap i Casal, tiren pilotes fora i seguixen avant malgrat la causa judicial pendent. I ho fan amb la complicitat manifesta de l’actual corporació municipal, decantada per una política de fets consumats que impossibilita la reversió de les obres executades, sabent que la sentència poguera ser de nou favorable.
La lluita contínua. Insistim que han de canviar-se les prioritats a favor del Bé Comú i renunciar a duplicar el port devorador del territori i devastador de la qualitat de vida de la nostra ciutat.
Comissió Ciutat-Port, entitat ciutadana integrada per Per l’Horta, Acció Ecologista-Agró, Ecologistas en Acción, l’Associació de Veïns i Veïnes de Natzaret, la plataforma El Litoral Per al Poble, València Saludable i altres col·lectius.
*Este article va ser publicat originalment el 27 de maig de 2020 en eldiario.es.
