Article del nostre company Antonio Goytre
La tempesta Glòria, a més a més dels desastres coneguts (i anticipats tant per la natura com pels qui intentem comprendre-la i respectar-la), ens va deixar diversos savis ensenyaments. Em referisc a la importància que, de sobte, han adquirit la naturalització dels espais costaners i la protecció de les zones humides com a mesures molt adequades per a mitigar els efectes del Canvi Climàtic. Ensenyaments que són de necessària aplicació al País Valencià.
La mare natura ens ha tornat a recordar que les zones humides ajuden a minimitzar les conseqüències dels episodis meteorològics extrems, com les pluges torrencials o les sequeres. A més a més, les zones humides costaneres són especialment aptes per a impedir la intrusió salina i l’erosió litoral i servixen per a absorbir els efectes de les pujades del nivell de la mar. També han demostrat la seua eficàcia i la seua capacitat per a absorbir el CO2 atmosfèric. Contribuïxen també a la recàrrega dels aqüífers subterranis i depuren l’aigua que es filtra fins ells. I, a més a més, són depositàries d’una biodiversitat única i garantixen la seua supervivència.
D’altra banda, i relacionat amb l’anterior ensenyament, l’actual crisi de la pandèmia del COVID-19 ha posat de manifest que la biodiversitat és un instrument fonamental per a evitar la proliferació de microorganismes. Microorganismes com el coronavirus, que provoquen catàstrofes de tan tremendes conseqüències com les que l’espècie humana està patint i patirà en el futur.
La conclusió evident a extraure de tants recordatoris i advertiments és que recuperar, rehabilitar i protegir les zones humides és, en definitiva, un mitjà eficaç a l’abast de l’administració per a enfrontar el Canvi Climàtic i les seues conseqüències, així com un instrument essencial per a protegir-nos d’epidèmies com la que actualment patim. I, per dir-ho així, a preu de saldo. Es tracta d’una cosa molt seriosa.
Està la Generalitat Valenciana fent els deures correctament en este punt? La resposta, malauradament, és NO. Per este motiu ens sentim en l’obligació en Acció Ecologista-Agró de fer una nova crida a la sensatesa i a la responsabilitat.
L’últim acte d’esta tragèdia irresponsable ha sigut la publicació en el DOGV (Diari Oficial de la Generalitat Valenciana) del 4 de març de l’Ordre 5/2020, de la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, per la qual s’acorda iniciar el procediment de modificació del Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana per a incorporar al mateix set zones humides.
Podem aplicar al cas allò de més val tard que mai? La resposta és, de nou, que NO. Concretament, per les següents raons. L’octubre de 2015, la mateixa Conselleria, encara que amb un altre nom, va publicar una ordre el contingut de la qual era pràcticament el mateix que el de l’actual. Es va procedir llavors a l’obertura d’un expedient administratiu de modificació del Catàleg de Zones Humides. Es va iniciar el procediment, es va obrir per als ajuntaments afectats un període de presentació de propostes o suggeriments a les acaballes de 2015 i, malgrat els continus recordatoris que AE-Agró va fer arribar a la Conselleria competent, no es va tornar a saber res de l’expedient fins a la recent publicació a la qual ens hem referit. Cal deduir que en quasi cinc anys no s’ha fet absolutament res.
Podria pensar-se que este inexplicable retard es deu a les dificultats inherents a la protecció mediambiental de zones del territori situades en llocs urbanísticament privilegiats, perquè algunes de les zones humides no reconegudes fins ara s’han vist sotmeses a fortes pressions urbanitzadores en el passat, abans fins i tot del boom immobiliari. No obstant això, almenys en dos casos sobre els quals penjava l’amenaça d’una urbanització de més de 3.000 habitatges amb camp de golf, la realitat és una altra, casos respecte dels quals AE-Agró ha sol·licitat innombrables vegades la seua protecció.
En un d’ells, el del Quadro de Santiago, ubicat a Benicàssim (La Plana Alta Castelló), AE-Agró va aconseguir en 2012 que el Tribunal Suprem (TS) es pronunciara a favor de la seua protecció, facilitant d’esta forma la tasca a l’administració. No obstant això, este espai natural torna a aparéixer encara en la relació de zones humides a incloure en el catàleg.
L’altre cas, el de la Marjal del Puig (L’Horta Nord, València), té un poc de misteriós. Tractant-se, com es tracta, de part d’un continu de marjaleria que abastaria des de la Marjal dels Moros a Sagunt (Camp de Morvedre, València), passant per Puçol (malgrat la seua destinació a cultiu, amb el seu corresponent drenatge), Massamagrell, Rafalell i Vistabella, fins a València; tractant-se d’un espai miraculosament lliure d’urbanització, amb un sector sud en el terme del Puig protegit pel mateix ajuntament per tractar-se d’una marjal… Mai figura en les relacions administratives de possibles espais a protegir per tractar-se de zones humides.
El misteri del Puig encara és major si tenim en compte que la seua natura de marjal ha sigut reconeguda de manera explícita per l’administració mediambiental en nombrosos documents. Per exemple, en l’Estudi d’Impacte Ambiental d’homologació del Pla d’Ordenació Urbana del Puig (1998), en l’Informe sobre el projecte relatiu al Concert Previ del Pla General del Puig (2004), en la Declaració d’Impacte Ambiental del Pla Parcial Els Plans del Puig (2006), en la revisió del Pla General del Puig (2008), en l’Informe sobre el Pla General del Puig del Servei de Gestió d’Espais Naturals (2010)…
Com pot apreciar-se és la mateixa administració, a través dels seus serveis tècnics, la que s’ha declarat en un bon nombre d’ocasions partidària del reconeixement de la Marjal del Puig com a zona humida, arribant a proposar la protecció d’una porció de 600.000 metres quadrats de superfície. Això sí, deixant fora de perill els terrenys necessaris per a l’execució d’una urbanització, fet que no succeirà. Llavors, què és el que manté a l’administració paralitzada?
Per a justificar la paràlisi de l’administració podria al·legar-se que com que la legislació estatal i autonòmica relativa a les zones humides ve reconeixent sense cap dubte (excepte en una etapa en la qual el Partit Popular governava en la Comunitat Valenciana) que una zona humida ho és per la seua pròpia natura o condició, criteri assumit pel TS (per a totes, veure sentència de 10 de desembre de 2012, relativa al Quadro de Santiago i les que se citen en el cos de la mateixa), des del mateix moment en què un determinat territori és reconegut com a zona humida està protegit.
Però n’hi ha prou amb això perquè una zona humida estiga protegida en la pràctica? Evidentment no, com ho demostra la batalla judicial en la qual AE-Agró es va veure embolicada en relació amb el Quadro de Santiago. Enfront del nostre criteri, tant l’Ajuntament de Benicàssim com la promotora de la urbanització van esgrimir el criteri contrari i va caldre interposar, enfront de l’aprovació del Pla Parcial corresponent, un recurs contenciós administratiu, que vam perdre, i un recurs de cassació, que vam guanyar.
És a dir, vam haver d’assumir la càrrega d’un plet que es va prolongar huit anys, així com els costos dels informes pericials i cal deixar clar que, si no haguérem comptat amb els advocats i els experts que van col·laborar de manera totalment gratuïta, la zona humida del Quadro de Santiago s’haguera perdut. És absolutament necessari el seu reconeixement formal com a zona humida per qui té la potestat corresponent, que és l’administració.
La protecció automàtica prevista en la legislació estatal i autonòmica, perquè resulte efectiva en la pràctica, està supeditada al fet que l’administració inicie d’ofici, de manera immediata i a la seua costa, sense cap potestat discrecional, els tràmits per a la seua protecció, doncs, en un altre cas, es crea un buit normatiu que determina que, fins a la seua inclusió en el catàleg, el territori afectat puga ser destinat a qualsevol ús, encara que siga incompatible amb la condició de zona humida, llevat que un col·lectiu ecologista o de qualsevol altra natura assumisca la càrrega de la seua defensa.
Antonio Goytre, membre de la Comissió de Territori d’Acció Ecologista-Agró.
